"A tres quarts de quinze", Quim Monzó

Diumenge, la secció Cartes dels lectors d’aquest diari, en publicava una de Salvador Puig, de Sant Cugat del Vallès, on entre d’altres coses deia: “Ens llevem en horari del nord i anem a dormir en horari del sud. Això no quadra. I en els àpats ja no ens assemblem a ningú. (...) Per què tenim aquest desajust? És cert que el nostre clima, a l’estiu, convida a aprofitar les vesprades ja que és quan s’està més bé, però això no ho explica tot. No sé què és primer, si l’ou o la gallina, però hi ha factors que condicionen molt els horaris de la majoria de la gent. La televisió n’és un de molt important. Els informatius acaben gairebé a les 22 h, els partits de futbol a les 23 h, les pel·lícules comencen a les 22 h i fins i tot programes infantils. I, si surts, les funcions teatrals comencen a les 21 h i els concerts musicals més tard. (...) Ens hauríem de fer més europeus i avançar una hora el funcionament general dels vespres. El nostre cos ho agrairia i el país també”.

El lector Puig té tota la raó del món. Els horaris demencials en què viu aquest país són tema de conversa habitual des de fa dècades. N’hi ha que ho justifiquen amb l’argument que als països del sud d’Europa vivim una vida més alegre i que això comporta dinar i sopar i anar al llit més tard que els del nord, però això no és veritat. Portugal i Itàlia dinen i sopen en horaris comparables als dels francesos i els alemanys. Però aquí perseverem en aquesta aberració. És terrorífic anar a França acompanyat de catalans i veure com s’escandalitzen de l’horari de dinar que hi regeix: de 12 del migdia a 2 de la tarda, en general. A Madrid hi ha una comissió per a la racionalització dels horaris –una entitat sense ànim de lucre– que des de fa un munt d’anys s’esforça a intentar que la ciutadania en general i les empreses en particular canviïn l’hora en què comença i acaba la feina. L’argument de la comissió és que un horari civilitzat com el dels nostres veïns milloraria la vida personal i familiar dels treballadors, i permetria aprofitar al màxim les hores de sol, amb l’estalvi d’energia que això significa. Lamentablement, passen els anys i la comissió no sembla que convenci gaire ningú.

Fa prop de setanta-tres anys que Espanya va entrar en un fus horari que no li corresponia. Va ser el 1940, per decisió del victoriós Francisco Franco, que va decidir modificar l’hora per unificar-la amb la dels altres estats feixistes: Alemanya i Itàlia. Han passat set dècades i, mort Franco, cap dels governs que han vingut després (de la UCD, el PSOE o el PP) no ha tornat a la normalitat. Aquest és un dels motius –no l’únic, però– que explica perquè la majoria de la gent dina i sopa quan la resta d’europeus ja fa estona que fa la digestió. Ja poden anar dient que Espanya ha deixat enrere el franquisme, que la veritat és que li ret homenatge cada dia: a l’hora de dinar, a l’hora de sopar i a l’hora d’anar al llit.

30-I-13, Quim Monzó, lavanguardia