"El tango de l’Argentina amb l'Iran", Dante Caputo
Un controvertit acord parajudicial entre l’Iran i l’Argentina sobre un atemptat terrorista en una organització jueva a Buenos Aires ha rellançat el debat sobre la creixent presència de l’Iran a l’Amèrica Llatina. Aquest atemptat va causar la mort de 85 persones el 1994.
Fa un parell d’anys, Mahmud Ahmadinejad va visitar quatre països de la regió, Veneçuela, Nicaragua, l’Equador i Cuba. Aquests governs que es declaren progressistes van rebre un dirigent que milita en contra de l’existència històrica de l’holocaust, que va reprimir i va matar manifestants que objectaven l’últim resultat electoral al seu país i que exhibeix orgullós les posicions més reaccionàries sobre llibertats individuals. Què hi ha de seductor, per a certa esquerra llatinoamericana, en aquest president homofòbic? Ser antiamericà excusa tots els pecats i justifica les amistats? Potser la resposta sigui més simple: sovint no és la comunitat d’idees i valors la que reuneix les persones sinó les mútues conveniències del poder i els diners.
Fa temps, quan li vaig preguntar a un canceller llatinoamericà pels motius d’aquest enlluernament iranià, no em va contestar. Davant la meva insistència, vaig aconseguir que es fregués l’índex contra el polze en un posat que en aquesta banda del món vol dir diners.
Sigui quina sigui la raó, un altre cop s’ignora que cada vegada que les qüestions de seguretat dels EUA van entrar a l’Amèrica Llatina la nostra regió es va convertir en un infern. En aquest marc sorgeix ara la sorprenent celebració d’un acord entre l’Argentina i l’Iran per “avançar” en la investigació de l’atemptat contra l’Associació de Mutuals Israelians de l’Argentina (AMIA), acord que no tindrà valor judicial sinó, en tot cas, simbòlic. Després d’una intricada investigació, la justícia argentina va identificar fa anys com els principals sospitosos de l’atemptat a l’AMIA diversos membres del Govern iranià. Teheran sempre va negar la seva responsabilitat i va rebutjar que els sospitosos fossin investigats en el marc del procés judicial.
De manera inesperada, es van obrir negociacions secretes que van concloure fa dies amb la firma d’un memoràndum d’entesa entre els cancellers dels dos països per formar una Comissió de la Veritat composta per juristes internacionals que analitzin la documentació sobre el cas.
El Govern argentí afirma que l’acord permetrà destravar el judici contra els sospitosos de l’atemptat de l’AMIA. Però el memoràndum no fa cap concessió en matèria d’actuació de la justícia argentina. L’únic que admet és “l’anàlisi dels documents aportats” per les dues parts i les preguntes a alguns dels principals personatges d’història. El text diu: “Res en aquest acord no podrà perjudicar els drets dels individus garantits per la llei”. La llei iraniana i la Constitució, al seu torn, estableixen que els ciutadans iranians només poden ser citats a comparèixer per un tribunal competent iranià sobre la base d’una evidència ferma. Això tanca la discussió sobre el caràcter parajudicial de la Comissió de la Veritat i la continuïtat del procediment.
La presidenta Cristina Kirchner va qualificar el fet d’“històric”. Potser té raó perquè el retrocés que implicaria aquest memoràndum pot marcar la història de la justícia del país. Els dos governs, inexplicablement, s’han compromès que el memoràndum sigui ratificat pels parlaments, la qual cosa el transformaria en llei, elevant-lo a la categoria de tractat. Un tractat no es desfà per un simple acte administratiu. Així, els argentins i els seus futurs governs quedaran lligats a un text que tanca el camí de la justícia. Curiosament, a l’Argentina ni els defensors ni els detractors de l’acord no es pregunten per què el negacionista Ahmadinejad, sobtadament, obre el camí perquè es discuteixi (a Teheran) l’assassinat de 85 persones, la majoria jueves. A l’octubre, Ahmadinejad va declarar: “Només quan el tema d’aquestes investigacions estigui aclarit es donaran les condicions per a l’expansió dels vincles entre l’Iran i l’Argentina”. Això és el que està més clar d’aquesta confusa història: el Govern argentí vol augmentar el comerç (avui exporta 1.200 milions de dòlars i n’importa 20 milions) i el president iranià vol rentar una greu sospita que el perjudica a la regió. Si els iranians són els que van concebre l’atemptat, l’acord bloquejarà la justícia. I si un veritable procés judicial un dia prova que no van ser ells, aquesta paròdia haurà estat una excel·lent i sofisticada estafa política.
18-II-13, Dante Caputo, exministre de Relacions Exteriors d'Argentina i diputat nacional. Exsecretari per a Afers Polítics de l'OEA, lavanguardia