"Inhibidors", Sergi Pàmies
Dimarts, el president del Congrés de Diputats, Jesús Posada, va ordenar una apagada comunicativa durant la intervenció de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu. La mesura defineix una cultura política anacrònica i reaccionària, que són dos adjectius anacrònics i reaccionaris. L’instrument per executar la decisió va ser l’inhibidor, un invent que impedeix connexions telefòniques i internàutiques amb l’exterior. En altres circumstàncies, l’inhibidor de comunicacions pot ser molt eficaç per facilitar operacions militars secretes o assegurar la confidencialitat d’una reunió. Però el més pertorbador és que tot això es va produir al Congrés dels Diputats, una institució que, en teoria, està al capdamunt de la jerarquia de símbols de representació democràtica.
Tot i ser tràgica, la sinopsi de la seqüència viscuda dimarts sembla de comèdia: el president del Parlament d’un país teòricament civilitzat i democràtic decideix incomunicar l’edifici per facilitar el discurs, totalment previsible, del president d’una institució bancària que, en la pràctica i contra tota lògica, acaba tenint més poder que la suma dels representants de tots els partits. En acabat, va resultar que Draghi va penjar el discurs a la web del Banc Central Europeu i Posada va admetre que, tot i que prèviament ens havien explicat l’indigerible bola segons la qual l’apagada de comunicacions era una exigència del ponent, la iniciativa havia estat seva i se’n feia responsable. Aquesta és la part més grotesca de la història. A Espanya (i a Catalunya), quan algú es fa responsable d’alguna cosa, no passa mai res.
L’escàndol protagonitzat per Jesús Posada ha tingut una resposta molt inferior a la gravetat dels fets, però això tampoc no és novetat. La inhibició de comunicacions ordenada des del Parlament, però, simbolitza perfectament la degradació política que, des de fa anys, estem patint. Convertir el Congrés en l’escenari de reunions secretes és el súmmum de la irresponsabilitat i del cinisme. I té, a més, un valor pedagògic suïcida, perquè la idea que es transmet és de por, d’autoritarisme i de corrupció dels deures de servei i representació. Que els partits més importants de la Cambra hagin acceptat –i s’hi resignin– oblidar l’incident confirma la desorientació ètica dels qui, amb bona o mala fe, continuen governantnos. En comptes d’imposar estructures de pànic i debilitar la cobertura democràtica dels ciutadans, els partits majoritaris haurien d’adonar-se que cada vegada que imposen els inhibidors reactiven l’instint de rebel·lia, els extremismes o la sensació de fàstic. No haurien d’oblidar que l’antònim d’inhibir-se és intervenir.
15-II-13, Sergi Pàmies, lavanguardia
