"Retre comptes a la societat", Lluís Foix

Un novel·lista nord-americà ha escrit que l’optimista proclama que vivim al millor dels mons possibles, mentre que el pessimista tem que aquesta sigui la veritat. Ho porta a col·lació Zygmunt Bauman en un dels seus múltiples assajos. Hi ha gent que està tan enfonsada que no considera la possibilitat que les coses puguin anar mitjanament bé. Són pessimistes estructurals perquè es troben tirats en els circuits de la pobresa, l’exclusió i la fragilitat. Són els vençuts socials.

Estava ahir seguint els debats al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Gairebé tots els duels dialèctics dels polítics se centraven en la corrupció, la necessitat de transparència i la regeneració democràtica per sortir del pou.

A les dues cambres s’intentava exigir que la claredat i l’honradesa siguin imprescindibles per al bon govern de qualsevol societat. Pura retòrica. S’intenten demostrar els valors quan el que cal fer és mostrar-los amb les conductes individuals i col·lectives.

La corrupció acampa des de fa temps en la política espanyola i catalana. És positiu que ara, almenys, surtin a la llum i l’opinió pública pugui tenir una certa idea de com es financen il·legalment els partits i com s’enriqueixen els qui se serveixen de la política per saltar-se lleis sense escrúpols i sense decència.

Però la corrupció no està només en la política ni en els polítics. Es troba també en altres àmbits de les institucions, en la societat civil i en tota mena de col·laboradors necessaris que actuen com a corruptes o corruptors que es mouen amb tota impunitat en les esferes alienes a la política.

Els corruptes i els corruptors perjudiquen directament o indirectament els més febles, els que se sotmeten a un expedient de desnonament, els que no tenen motius per ser optimistes, els que busquen inútilment feina i els que han perdut l’esperança de sortir del circuit de la misèria.

He escoltat polítics espanyols i catalans aquests dies parlant del perill del populisme alimentat per la precarietat cada vegada més generalitzada. Ho han dit el president Mas i la senyora Cospedal. Per frenar aquests populismes anunciats cal ser més responsables, cal dimitir quan algú és imputat, cal dir la veritat i no amagar-se en mentides, en espionatges matussers i en fortunes emmagatzemades en paradisos fiscals o en l’opacitat de comptes en països estrangers.

Mentre no s’instauri la idea d’ accountability, el retre comptes, el respondre públicament de la gestió de la política, no avançarem cap a una certa confiança entre governants i governats. És possible i saludable ser optimista. Però abans cal fer net de moltes males pràctiques, exigir renúncies o dimissions, convidar els qui no han fet cap altra cosa que política en la seva vida que coneguin el que és treballar com a ciutadans que es guanyen el sou fora de la protecció de la política.

14-II-13, Lluís Foix, lavanguardia