"El gran tema és si la ciutadania reacciona", Manuel Villoria
Manuel Villoria, doctor en Ciències Polítiques, analitza la corrupció a Espanya. 55 anys, madrileny. Soc advocat, filòleg i catedràtic de Ciències Polítiques a la Universidad Rey Juan Carlos. Formo part de la junta directiva de Transparència Internacional. Divorciat, dos fills. Requerim més igualtat política i sobirania del poble. Agnòstic.
Es optimista, vostè?
No, segons les dades de l’estudi d’integritat institucional a Espanya (projecte europeu que mesura la transparència de les institucions públiques), de l’Europa dels Quinze som, després de Grècia i Itàlia, els més corruptes. Medalla de bronze a la corrupció política? Sí, sobretot a nivell local. Tenim un model bipartidista amb poca democràcia interna. Qui guanya les eleccions té més diputats del que li correspondria. I als partits, qui controla la cúpula controla els militants mitjançant les llistes tancades: qui vulgui entrar...
... ha de passar per l’adreçador.
I qui es mogui no surt a la foto. Amb la majoria absoluta pots destituir i nomenar ministres, controlar el Parlament, el poder judicial, el tribunal de comptes. I tenim una societat civil feble, que no pot ser gaire crítica si vol obtenir fons públics, i els mitjans de comunicació polititzats.
Les grans empreses també s’han de portar bé amb el poder.
Això explica els constants nomenaments d’expolítics als consells d’administració de grans empreses.
Al final tenim una elit, sempre els mateixos, que es reparteix les cartes.
S’està produint un model de polítics molt professionals: gent que s’integra a les joventuts dels partits, fan carrera i viuen en aquest món de la lleialtat i submissió durant molts anys. Quan arriben al poder volen la mateixa lleialtat i submissió. Tenen una visió del poder patrimonialista: extreuen fons per donar-los als seus.
No sabem de la missa la meitat?
Sí, Espanya és l’únic país gran d’Europa que no té llei d’accés a la informació, però fins i tot dins de la mateixa Administració els departaments no es passen informació, i això comporta molta ineficàcia.
Finançament dels partits, un altre embolic...
A Espanya el 80% del que reben oficialment és diner públic. Amb això n’haurien de tenir prou, però demanen préstecs i sovint els tornen a base de condonacions. La pregunta és a canvi de què. I després ve la gran pregunta.
¿...?
Tothom recorda allò del 3% (misteri per resoldre) i ara veiem com en el PP sembla ser que hi havia sobres. Això dels diners dels partits és una de les grans fonts de deslegitimació per a la nostra democràcia.
Segons el seu informe els ajuntaments poden ben anar sols.
És on hi ha més corrupció. L’urbanisme ha estat un mètode de finançament ràpid i flexible, i això ha desencadenat uns problemes de corrupció terribles.
I ha afavorit la bombolla immobiliària.
Hi ha pràctiques assumides que quan les expliques a Suècia, on els ministres van amb metro o amb bicicleta, s’escandalitzen. Aquí els alcaldes són als tribunals de selecció i contractació de funcionaris i tenen la potestat d’acomiadar-los; això és una font de nepotisme i clientelisme brutal. Ja veurem si la ciutadania reacciona, que és el gran tema d’aquest país.
Ens hem acostumat a la corrupció política.
Aquest és el drama. Avui dia per a un jutge és més fàcil progressar si dóna suport a la corrupció que si la combat. I els periodistes independents tenen moltes dificultats per informar des casos que podrien perjudicar l’interès del propietari del diari, que sobretot són o partits o els bancs.
Trist.
Sorprèn que The New York Times publiqui que a Espanya s’estan defraudant més de 40.000 milions d’euros, amb nom i cognoms, sobretot de grans famílies i grups determinats, i que de tot això aquí no se’n publiqui res. Està tot molt controlat.
Per què ho permetem?
Mentre tinguem el sistema de llistes tancades, governaran els que assumeixin el poder dels que controlen. I continuarem així fins que milions de persones sortim al carrer a dir prou, però tots esperem que primer surtin els altres.
Com percep els polítics espanyols, la resta d’Europa?
No hi confien, els veuen molt clientelars, amb xarxes de poder i d’influència opaques: això et dóna una idea de la por que tenen de deixar-nos diners. Sap greu, quan estàs amb col·legues internacionals. Me n’avergonyeixo.
Alguna sortida?
Una sèrie de mesures d’impacte: modificar el sistema electoral, que reflecteixi més la pluralitat d’idees; llistes obertes, democràcia interna als partits, garantir la independència del poder judicial seleccionant-ne els membres per sorteig.
Bona idea.
El podrien gestionar amb independència de qui els ha nomenat. Cal delimitar el poder dels alcaldes, i tenir un sistema que fomenti la denúncia i protegeixi el denunciant, perquè avui dia al periodista, funcionari o jutge que s’atreveixi a denunciar un cas de corrupció el massacren.
Els nostres diputats, elegits en llistes tancades, tenen més incentius per respondre a qui els ha ficat a les llistes (la cúpula del partit) que als ciutadans. La cúpula del partit deu molts favors als grans empresaris i als bancs, els seus finançadors; mentrestant, molts alcaldes, que al nostre país tenen un poder que sorprèn la resta d’alcaldes europeus, treuen i posen funcionaris i s’emporten aquest 3% de cada contracte que passa per les seves mans, tema pendent a Catalunya. La diferència essencial entre els polítics dels països menys corruptes, els nòrdics, i els nostres és que allà se senten servidors públics i aquí se senten els amos. Tenim una renovació pendent.
1-II-13, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia