quan l’Estat segresta ciutadans i l’Esglèsia catòlica els esclavitza (al segle XX!) (a la Unió Europea!)
Ase magre, ple de mosques. La crisi mostra el pitjor dels països en dificultats. En el cas d’Espanya, la corrupció; en el d’Irlanda, el llegat nefast dels abusos de l’Església catòlica. Com, per exemple, l’empresonament forçós de més de 10.000 dones perdudes entre el 1922 i el 1996, òrfenes, mares solteres i filles de famílies sense recursos, que eren obligades a rentar roba per a hotels i institucions religioses en una situació de virtual esclavitud.
"The Forgotten Maggies" tells the stories of four women subjected to cruelty in Ireland's Magdalene laundries.
A les anomenades maggies (perquè les sinistres bugaderies eren gestionades per l’orde de les Germanes Magdalena) les van privar de tot: del nom, la identitat, la família, la llibertat i el futur. I no pas a la Irlanda ancestral de la immigració i la fam, sinó fins fa només 17 anys, quan el Tigre Celta ja rugia amb la falsa prosperitat i feia gairebé un quart de segle que el país formava part de la Unió Europea.
L’últim convent de les Magdalenes, a Dublín, va ser venut per l’orde el 1993 a una empresa constructora, però la bugaderia va continuar operant tres anys més. Després es va enderrocar. Les restes de 155 esclaves que hi estaven enterrades van ser exhumades, incinerades i enterrades en una fossa comuna del cementiri municipal. I al solar s’hi va construir un d’aquells blocs d’apartaments que costaven molt més que el seu valor real i amb què polítics, banquers i empresaris del sector immobiliari (el triumvirat letal que ha enfonsat el país) es van fer rics. Ara n’hi ha molts de buits.
Els resultats d’una investigació feta pública ara denuncien set dècades d’abusos institucionalitzats , duts a terme per l’Església amb la connivència de l’Estat, que enviava les noies als convents per infraccions tan nímies com viatjar amb tren o amb autobús sense bitllet, i a canvi aconseguia que la roba dels soldats fos rentada de franc. El Govern que presideix el taoiseach Enda Kenny diu que ho sent, però no ha volgut demanar perdó oficialment. “El país ens ha tornat a fallar”, diu Claire McGetterick, de l’associació Justícia per a les Magdalenes.
En el transcurs dels 74 anys, des del període d’entreguerres fins a pràcticament abans-d’ahir, 30.000 dones irlandeses van passar una gran part de la seva vida rentant la roba dels altres, tancades en convents, sotmeses a abusos físics i psicològics per part de les monges, abandonades per les seves famílies i per l’Estat, en condicions de treball forçat pròpies de camps de concentració, responent a noms que no eren els seus. Gairebé un miler van morir i van ser enterrades a les institucions; no van recuperar mai la llibertat.
“Tenia 12 anys quan, després que el meu pare morís, la meva mare es va tornar a casar i vaig començar a ser objecte d’abusos a casa. Em van ficar en un camió i em van enviar a la bugaderia de les Magdalenes al comtat de Wexford, prometent-me que rebria una educació meravellosa –explica Maureen O’Sullivan, que acaba de fer seixanta anys i és la víctima més jove–. Però el primer que van fer les monges va ser prendre’m els llibres, i a partir d’aquell moment la meva vida va consistir a rentar uniformes, rebre tota mena de crits i insults, i ser colpejada amb una creu quan no feia les coses com elles volien. Les noies ens moríem de gana, amb una dieta de pa i te, mentre de la cuina en sortia l’olor dels guisats de carn i pollastre amb què es delectaven les cruels germanes. Quan finalment vaig sortir de la institució no tenia res, ni la més mínima formació per buscar feina, i vaig intentar suïcidar-me”.
Testimonis com el de la Maureen han commogut una Irlanda sacsejada en els últims temps pels abusos sexuals i de poder d’una Església catòlica antany totpoderosa al país i encara molt influent. Una quarta part de les presoneres va ser enviada a les bugaderies per l’Estat, com a mà d’obra de franc, que no percebia ni tan sols el salari mínim i estava exempta de les normatives de la Seguretat Social. La Garda, policia de la República, perseguia i tornava als centres les que se n’escapaven. “No sabíem per què hi érem, quin pecat o quin delicte havíem comès, ni si algun dia tornaríem a veure la llum”, explica Maureen O’Sullivan.
Els irlandesos es pregunten com és possible que una cosa tan espantosa passés durant un període tan llarg sense que ningú digués ni fes res, sense que es fessin preguntes, com si fos la cosa més normal del món. Si el Comitè de les Nacions Unides contra la Tortura no hagués publicat un devastador informe l’any passat, la història d’aquestes deu mil desaparegudes continuaria sense ser reconeguda oficialment.
7-II-13, R. Ramos, lavanguardia