"Senat, per a què?", Luis Izquierdo

Als passadissos del Senat, fins i tot els que fa més anys que són allà han perdut el compte de les vegades que els partits polítics han mostrat una opinió sobre la conveniència de reformar el Senat. La cançó és sempre la mateixa: s’hauria de transformar en una veritable Cambra de representació territorial. Però, curiosament, la Constitució ja defineix el Senat d’aquesta manera. En els seus escons, la distribució territorial és molt més escorada que al Congrés, fins al punt que la província de Barcelona té els mateixos quatre senadors que la de Sòria o Àvila. La designació d’un senador per cada comunitat autònoma, al qual se n’afegeix un altre per cada milió d’habitants, prova de compensar en certa mesura la disparitat de població de les autonomies espanyoles. Així, 208 senadors han sortit de les urnes del 20 de novembre, mentre que uns 58 més són nomenats directament pels parlaments autonòmics, com José Montilla, elecció controvertida per ostentar la condició d’expresident i no renunciar a l’oficina que paga la Generalitat.

Però si la composició no és suficient, el mateix Senat va modificar el seu reglament el 1994 per crear la Comissió General de Comunitats Autònomes. La intenció era generar un veritable fòrum en què senadors, govern central i governs autonòmics poguessin debatre obertament.

Hi poden intervenir, a més dels 50 senadors que la integren, qualsevol dels que han nomenat les seves respectives comunitats, a més dels membres de l’executiu i dels presidents de les autonomies –o, en la seva substitució, qualsevol dels consellers–. L’òrgan sembla el més adequat per als nombrosos debats territorials que no han faltat almenys davant l’opinió pública en els darrers tres anys i mig. I, tanmateix, la comissió només ha fet onze sessions en els 42 mesos d’aquesta legislatura, sense que se’n recordi cap.

Perquè el cert és que a Espanya els grans debats territorials es dirimeixen al Congrés dels Diputats. Les circumscripcions electorals provincials permeten als partits nacionalistes obtenir una representació raonable al Congrés del Diputats, que és, per la preeminència sobre el Senat, on s’aproven les lleis en un primer moment. Per això és allà on les forces nacionalistes promouen les iniciatives que tenen a veure amb les reclamacions de les seves comunitats: des de les infraestructures per a Galícia fins a més competències per al País Basc, passant pels ajuts per al plàtan de les Canàries i el règim fiscal.

Al marge de les seves competències en matèria territorial, li correspon l’autorització d’acords de cooperació entre comunitats, lleis d’harmonització de disposicions normatives de les comunitats autònomes, exercides en casos molt puntuals; el Senat és principalment una Cambra de segona lectura.

No és que sigui una institució especialment cara –el pressupost que tenia el 2011 és de 55 milions d’euros, mentre que el del Congrés és a prop dels 100–, sinó que són cada vegada més els ciutadans que es pregunten si és necessària una relectura de les lleis. I, si ho és, per què els partits envien allà els polítics més veterans, els que no caben a les llistes del Congrés o els que deixen un càrrec o les urnes els retiren. Entre ells, diversos expresidents autonòmics: Montilla, però també Joan Lerma (València), José Ignacio Pérez Sáez (La Rioja), Francesc Antich (Balears), Juan José Lucas (Castella i Lleó) o Marcelino Iglesias (Aragó). Manuel Fraga va deixar aquesta setmana l’escó que tenia.

Els senadors es queixen que els debats que es mantenen a l’hemicicle són molts i molt enriquidors, però que, senzillament, la premsa està més pendent del Congrés i que per això la seva tasca queda molt oculta. També retreuen a la premsa que només s’hagi ocupat dels senadors quan l’encara president en funcions, Javier Rojo, els censurava el comportament o quan eren presa fàcil de polèmiques estèrils com les orelleres per a la traducció simultània del català, el gallec i l’eusquera. Les seves senyories es molesten quan algun desinformat encara els pregunta per la piscina que mai no va existir –en realitat és una cisterna– i atribueixen a aquesta llegenda negra que molts considerin la Cambra un centre de dia per a polítics retirats.

Però són ells mateixos que fan lustres que repeteixen la broma que si Tejero hagués assaltat el Senat en comptes del Congrés, ningú no se n’hauria assabentat. Somriuen, conscients que fins i tot aquesta broma ja no fa gaire gràcia.

4-XII-11, Luis Izquierdo, lavanguardia