"El rebel subsaharià", Valentín Popescu

Ag Gali és un tuareg que va començar la vida pública amb una bona dosi d’idealisme patriòtic –el desenvolupament de l’Azawad, la pàtria dels tuaregs malians– i una autocomplaença més gran, perquè ni tenia més mèrits ni més poders que altres d’avançats del moment de la causa tuareg per erigir-se en dirigent nacional. Sigui com sigui, l’activisme i l’impacte populista el van portar el 1990 a liderar els amotinats patriotes de l’Azawad per pactar amb el Govern de Mali un tractat de pau en què Bamako prometia aplicar immediatament un pla de desenvolupament de l’Azawad.

Com era habitual en els governs de Bamako, l’acord no es va complir. Però el Govern va provar de decapitar la rebel·lió fitxant Gali i enviant-lo com a funcionari al consolat malià de l’Aràbia Saudita. Oficiosament, el nomenament era un premi per la mediació de Gali entre el poder central i els rebels salafistes del GSPC (especialitzats en el segrest d’occidentals), organització que el 2007 va entrar a l’òrbita d’Al-Qaida amb el nom d’AQMI. En realitat, Bamako havia cregut que així matava dos ocells d’un tret: situava Gali lluny del territori d’acció i privava els salafistes de la col·laboració d’un dirigent d’influència entre els tuaregs.

L’estada de Gali a l’Aràbia Saudita va durar dos anys escassos, perquè la major part de les activitats consulars van ser en realitat preses de contacte amb els radicals pakistanesos per a accions subversives i, lògicament, els saudites el van expulsar.

De nou a Mali, Gali va tornar a la rebel·lió i es va posar al capdavant de l’MNLA (Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad), guerrilla que va aprofitar les crisis politico-militars de Bamako per conquerir gran part de l’Azawad i ofegar-se gairebé immediatament en el propi triomf. El poder el va assumir l’any passat AQMI, gràcies als suports interessats d’un sector de l’exèrcit algerià i la contractació –amb els diners obtinguts pel contraban de drogues a Europa– dels mercenaris tuaregs que havien tornat de Líbia després de l’enderrocament de Gaddafi amb un formidable arsenal i una excel·lent preparació militar, més que sobrada per conquerir l’Azawad però insuficient per enfrontarse a França.

1-II-13, Valentín Popescu, lavanguardia