"El putinisme, en crisi", Marie Mendras

Per què el president rus, Vladímir Putin, apel·la a mesures cada vegada més repressives contra els seus oponents? Al cap i a la fi, el règim de Putin, que ja té gairebé catorze anys, controla la majoria de les institucions públiques i tot l’aparell de seguretat, incloses les fiscalies públiques, i pot tancar o censurar qualsevol mitjà de comunicació en qualsevol moment i sense preavís. Per què cal perseguir periodistes, petits emprenedors i oenagés, un mètode que condueix inevitablement a l’asfíxia de la vida social i econòmica i condemna al país a l’estancament? Deu ser perquè el lleó té por del ratolí? O deu ser que el ratolí no és tan petit i inofensiu com sembla?

L’historial recent del Govern rus és lamentable: en només uns mesos, les autoritats van sancionar diverses lleis repressives noves, van fer que influents periodistes perdessin la seva feina i van jutjar defensors dels drets humans, alcaldes, advocats i polítics destacats. L’estructura política, els funcionaris del Govern i els jutges ni tan sols no intenten fingir que el sistema judicial és independent i just. L’ús de kompro

maty (materials difamatoris falsos) és pràctica comuna. Els tancaments de la filial russa de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional i de Radio Svoboda són exemples representatius de com s’intenta restringir la llibertat d’expressió i limitar la cooperació estrangera.

Però les últimes mesures repressives no van aconseguir dissuadir l’oposició ni silenciar les crítiques. La discussió a internet no ha perdut vigor, i les principals ciutats continuen sent escenari de protestes de carrer. Fins i tot opositors portats a judici com Serguei Udaltsov i Aleksei Navalny se les van enginyar per “continuar en joc”. A l’octubre, plantant cara a amenaces i atacs informàtics, desenes de milers de persones van votar a través d’internet la composició del Consell de Coordinació de l’Oposició.

És un primer senyal de la institucionalització d’organitzacions i moviments que operen fora de l’òrbita de Putin i de les institucions públiques captives, com la Duma estatal i la televisió controlada pel Govern. Per bé que les vies d’acció alternatives encara són limitades i vulnerables, existeixen i no desapareixeran, la qual cosa, en un règim autoritari, ja és tot un èxit. Internet no es pot controlar totalment, de manera que es convertirà en el principal àmbit de comunicació i lliure expressió de Rússia.

En aquest nou context d’institucionalització de grups opositors a l’esta-

blishment, el Consell Presidencial per a la Societat Civil i els Drets Humans sembla cada vegada més desactualitzat i inútil, després de la suma de 39 membres nous que porten el total fins a 62 (les figures independents més prestigioses se’n van anar l’any passat). Quan el president del Consell, Mikhaïl Fedótov, es va reunir el novembre amb Putin, se’l va veure incòmode, i va admetre que els serà difícil d’exercir una feina eficaç.

Tanmateix, molts observadors a Rússia consideren que a llarg termini, l’ofensiva postelectoral del règim contra les forces hostils serà contraproduent; i és possible que no s’equivoquin.

Per començar, no s’han de subestimar les manifestacions contra Putin que hi va haver arreu del país durant l’hivern i la primavera passats. Les protestes van mobilitzar centenars de milers de russos i van mantenir durant uns mesos una intensa pressió sobre les autoritats centrals, regionals i locals. Van mostrar també que el Kremlin no pot pretendre que aquesta nova i poderosa tendència social (que va quedar registrada en infinitat de llocs web, blogs i arxius en línia) no és només un seguit d’“aldarulls aïllats” fomentats per “agents estrangers”.

En segon lloc, Putin i els seus sequaços són molt conscients que la seva legitimitat s’ha afeblit en no haver pogut dissipar la sospita generalitzada que les eleccions de desembre del 2011 i març del 2012 van estar arreglades. I si bé el discurs de modernització va perdre força des de la tornada a la poltrona presidencial de Putin al maig, la corrupció continua igual que abans, i ara el rus corrent considera que els funcionaris de la jerarquia són responsables del que succeeix. Per primera vegada en molts anys, els russos dubten de les intencions dels seus dirigents i de la seva capacitat per oferir-los un millor nivell de vida.

En tercer lloc, hi ha una fractura generacional cada vegada més àmplia, que ara arriba fins i tot a les elits governants. Els homes de Putin semblen antiquats i desconnectats de la realitat fins i tot per als seus propis fills, uns joves l’horitzó dels quals transcendeix Rússia. La generació més jove se sent asfixiada per les velles polítiques proteccionistes dels seus predecessor. Els membres d’aquesta generació no van experimentar la monòtona però estable certesa de l’Estat de partit soviètic únic i pocs d’entre ells enyoren la seva resurrecció.

Per aquesta raó, el serial d’“ascens i caiguda” de l’expresident Dmitri Medvédev va tenir un efecte corrosiu en la societat. Mentre li va guardar el lloc a Putin fins que aquest va poder tornar per a un tercer mandat presidencial, en realitat Medvédev es va guanyar el suport de l’opinió pública. Encara que els seus èxits com a president en matèria de respecte de les lleis, descentralització o modernització econòmica van ser pràcticament nuls, una part important de l’elit i de la classe mitjana de Rússia va posar les seves esperances en què Medvédev faria contrapès als clans de Putin i als seus siloviki (oficials de seguretat). Era una creença il·lusòria, però aleshores va influir molt en el clima polític i social.

Tanmateix, la il·lusió es va esvair tan aviat com Putin va recuperar el control del poder executiu. El seu mandat actual serà diferent de les seves presidències anteriors, i també més incert. A Putin i al seu govern els falten estratègia de futur, esperit innovador i cintura política. Per bé que encara tenen un bon nombre de recursos a la seva disposició, utilitzar-los els resultarà cada cop més costós en termes polítics, econòmics i socials.

Els règims clientelistes autoritaris depenen del consentiment tàcit de la població i de la lleialtat de les seves elits. Per desgràcia per a Putin, quan la protesta popular posa en dubte el primer supòsit, del segon ja no en queda cap garantia.

31-I-13, Marie Mendras, investigadora en el Centre National de la Recherche Scientifique (Francia) y profesora en el Institut d’Études Politiques de París, lavanguardia