"Però de quin país parlem?", Josep Soler Albertí

En cas que quedés algun dubte sobre el caràcter preplebiscitari d’aquestes eleccions, amb l’inici de la campanya s’ha esvaït plenament. Només cal observar la vaguetat i aspecte de déjà vu de les propostes, especialment econòmiques, en els programes electorals i el to i idees força dels espots i cartells publicitaris dels partits i coalicions polítiques per comprovar de què va, i només de què va, la cosa.

No es deixa lloc per a cap altre debat que el del dret a l’autodeterminació i el de l’opció a prendre en la futura consulta, que si bé no és objecte electoral, està ben present en la campanya. En aquests termes, domina el plantejament de qui ha convocat anticipadament aquestes eleccions i de tots els altres que mansament ho han assumit, ja sigui per donar-hi suport o per oposar-s’hi.

La proposta sobiranista –sigui quin sigui el marge potencial de sobirania en una societat que vol estar integrada amb els veïns– té ara lògica política com també l’hagués tingut fa cinc, deu, quinze o trenta anys. El fracàs relatiu de la via autonòmica estava més que comprovat fa molt de temps, i de llavors ençà no hem fet més que vegetar. No oblidem, però, que el fet que la gent hagi empès alguns polítics a plantar-se té molt a veure amb un profund malestar social i econòmic, amb la pèrdua de confiança i, per sobre de tot, d’esperança en el futur. Si estem d’acord que les conseqüències reals de la crisi han contribuït a l’escenari polític actual, és paradoxal la incapacitat manifesta d’exposar i explicar, primer, les opcions, dreceres i obstacles per arribar a la meta plantejada i els efectes que tindrà en el benestar col·lectiu, i segon, i probablement més important, quina és o com volem que sigui aquesta terra promesa federal, confederal o independent.

El dret col·lectiu a decidir, impecablement democràtic en una comunitat diferenciada com la catalana, perd sentit, tot i que no legitimitat, si prèviament no es revesteix d’un determinat consens sobre el camí per recórrer i especialment sobre el tipus de societat, economia i país en general a què s’aspira. És cert que des de fa anys es tendeix a fer creure que les alternatives polítiques i econòmiques en un país occidental es mouen en un arc estret, però els indicadors de llibertat econòmica, d’atractiu per a les inversions o de qualitat de vida ens diuen el contrari: hi ha societats occidentals recessives, decadents i ineficients; i n’hi ha d’emprenedores, innovadores i progressives. Necessitaríem més espai per descriure molts dels elements que poden decantar la ubicació d’un país més a prop d’un grup (països detestables) o de l’altre (països admirables), però només per esmentar-ne uns quants que acompanyin la maximització de les llibertats: un sòlid reconeixement dels drets de propietat, un eficaç sistema de resolució de conflictes, un marc competitiu que eviti la concentració de poder econòmic, de privilegis i de prerrogatives, i que fomenti l’assumpció de riscos; un govern limitat per regles d’estabilitat pressupostària i que impossibiliti la discrecionalitat; la sostenibilitat ambiental i sobretot evitar la depredació del medi ambient per finançar el consum present; la generació d’incentius positius per treballar, estalviar i per a la creativitat, i un entorn de participació política (sistema electoral, finançament de partits, mecanismes de control) confiable.

És cert que les ideologies que es troben darrere la Catalunya estatal proposada no divergeixen tant com, per exemple, al País Basc. A Euskadi, el bloc nacionalista configura un arc ideològic que oscil·la entre un Estat quasi confessional i tradicionalista i un altre inspirat en quelcom semblant al que podrien ser les repúbliques de planificació central i de dictadura del proletariat de l’antic teló d’acer.

Tot i així, el grau d’indefinició o d’inexistència d’un model català d’Estat i, en conseqüència, econòmic és preocupant. Fa uns dies, estava anunciada la presentació d’un document: “Estatuir Catalunya”, que ens havia generat expectatives elevades, ja que s’anunciava com una mena de business plan de la Catalunya sobirana. Res de res. Finalment tot va quedar en uns apunts gens operatius sobre un esquema del que cal fer per tenir un Estat arregladet i mínimament presentable. Estàvem convençuts que aquest tipus de llista ja estava redactada feia molt de temps i esperàvem ara concrecions d’escenaris econòmics, estratègies detallades i ambició intel·ligent per afrontar uns mesos o anys de construcció nacional en uns temps excepcionalment difícils per als ciutadans.

Estem davant del que sembla, un arriscat exercici d’improvisació? O és que encara no es volen ensenyar les cartes i l’“Estatuir Catalunya” és només un producte de consum sense desvetllar el que ja hi ha preparat al darrere?

Sense deixar de reconèixer les claríssimes raons que sustenten que el Govern i molts ciutadans del país hagin decidit dir prou, alguns elements de les declaracions dels principals actors fan posar literalment els pèls de punta. No tant pel que diuen i escriuen com precisament pel que no diuen, per la por que els papers estiguin encara en blanc.

Ho reitero: el procés és d’una complexitat enorme, i ho és perquè cal un nivell de visió nacional d’Estat que no és abundant a Catalunya i perquè desgraciadament el període triat, o trobat, és el d’una crisi econòmica importantíssima.

Evidentment, si situem en l’Onze de Setembre passat el detonant del procés, han transcorregut poques setmanes; però és que realment s’hi estava pensant tan poc, en aquesta possibilitat, des dels diversos àmbits del catalanisme? No ho sé, però, en qualsevol cas, no ens arriba informació tranquil·litzadora.

Si el procés pateix de manca de planificació, l’objectiu no sembla tampoc definit. Entenc que per molta gent –potser ho hagués pogut compartir fa molts anys– la consecució dels símbols tingui una prioritat absoluta, si volem que la majoria social sigui rellevant i sòlida s’han d’explicitar com abans millor –ho han d’explicitar els que volen el protagonisme del procés– el tipus de país al qual s’aspira amb la consecució de la sobirania i, molt important, els elements que no es volen aplicar del quasi fallit Estat espanyol. Al final, el viatge només haurà valgut la pena per arribar a ser un país més lliure, econòmicament més eficient, més respectuós amb les futures generacions, on l’imperi de la llei i la igualtat d’oportunitats sigui molt més determinant que a l’Espanya actual. I això no són paraules, són exigències, determinacions, accions i fets. Molt concrets.

17-XI-12, Josep Soler Albertí, economista, director de l’Institut d’Estudis Financers, lavanguardia