"Partits, mitjans i juntes electorals", Ferran Requejo

Les campanyes electorals tenen alguna cosa que incita al descontentament ciutadà. No em refereixo només al que de vegades diuen o fan els candidats en la cremor de la batalla per aconseguir assegurar uns vots que fugen o que es trontollen, o per rebañar vots a l'abstenció o als partits de la competència. Em refereixo també a la presència de deficiències en els processos electorals per part dels diferents actors que intervenen en ells. És el cas, per exemple, de la relació entre mitjans i partits, i d'algunes decisions de les juntes electorals.

1. La relació entre mitjans de comunicació i partits polítics sol produir confrontacions entre diferents lògiques professionals (decisions sobre tipus de debat, major o menor rigidesa dels formats, blocs electorals informatius, etcètera). D'altra banda, sabem que els mitjans contreuen i fragmenten el discurs. Això suposa una simplificació que incentiva que els missatges dels polítics sovint siguin infantils, demagògics o simplement estiguin buits de contingut. Comprovem diàriament l'ús de meres abstraccions que tracten de dissimular la ignorància o la presumible incompetència dels actors. Alguna cosa que no s'avé precisament bé amb tractar de disminuir el constatat desenganxo de la ciutadania cap a la classe política.

Tant la raó com les emocions estan presents en els nostres judicis sobre el món. Això és alguna cosa que la ciència actual ha ratificat amb escreix. Les argumentacions electorals sempre són parcials, encara que no totes pesen el mateix en termes de veracitat. Aristòtil ja parlava de la “parcialitat deliberativa” del món polític. I avui sabem que hi ha temes que mai es resoldran per deliberació. Seran necessàries la negociació i la votació. Els discursos que confien indiscriminadament en la deliberació i en l'objectivitat d'una pretesa “raó pública” objectiva tenen sempre una mica de opresivos respecte al pluralisme. En el context de la revolució americana, James Madison es va donar perfecte compte d'això, enfront del que encara sostenien Thomas Jefferson i Alexander Hamilton. No existeix cap “sobirà unificat”.

Per la seva banda, Ciceró ja insistia que, en els assumptes polítics, la demagògia pot ser combatuda, però mai extirpada. Ve associada a l'abstracció del llenguatge i a les diferents emocions, valors, interessos i identitats que conformen les ideologies dels actors polítics. Per això, per fugir de la demagògia, insistia, resulta necessari saber emprar bé la retòrica. Per a la qualitat d'una democràcia és important comptar amb institucions, procediments i actors que busquin minimitzar, tant la demagògia, com la vacuidad comunicativa. Però avui constatem que la majoria dels polítics no sap retòrica, l'art clàssic de l'argumentació persuasiva. Una persuasió que augmenta la seva efectivitat quan preserva l'autonomia activa dels ciutadans, és a dir, quan se'ls tracta com a éssers intel·ligents. Alguna cosa bastant difícil de trobar en les campanyes electorals.

2. D'altra banda, l'experiència mostra que les juntes electorals estableixen decisions deficients. En situacions concretes, els falla l'hermenèutica (un concepte tradicionalment associat al déu grec Hermes, que actuava com a agent intermedi entre els déus i els homes, paper imitat més tard per la mitologia dels àngels de les religions amb origen a Orient Mitjà).

Últimament hem assistit a decisions francament qüestionables d'algunes juntes electorals, com la prohibició de concentracions en la “jornada de reflexió” –una jornada, d'altra banda ja obsoleta–, o la recent decisió d'obligar a un canal de televisió a acceptar el candidat que decideixi el partit, amb independència del tipus de format del debat organitzat pel mitjà de comunicació (crec que una cadira o faristol buit hagués estat una decisió molt més correcta atenent a la legislació i a les circumstàncies del cas).

Decidir en campanyes electorals suposa gairebé sempre fer-ho amb rapidesa. Es tracta de decisions que constitueixen uns punts de fugida que sempre administren oblits. Però en algunes decisions de les juntes es troba a faltar una perspectiva molt més contextual, menys apegada a la literalitat d'unes normes que, de vegades, són tècnicament deficients. Falla l'hermenèutica per atendre a una espècie de mitificació de la norma, més que a la resolució del fons del tema. La perspectiva general adoptada és
moltes vegades la de veure com s'aplica la norma al cas, més que la de resoldre el cas veient com ha d'interpretar-se la norma per ser més imparcials en aquest cas concret. És a dir, moltes vegades als components de les juntes els sobra Kelsen i els falta Berlin.

La idea d'establir unes juntes electorals de composició mixta (juristes i acadèmics) va ser una bona idea, però tal vegada una composició més equilibrada entre professionals de diferents disciplines donaria millors resultats (l'actual composició, per exemple, de la Junta Electoral Central és de vuit magistrats del Suprem i cinc catedràtics, entre els quals solen predominar, a més, els de dret). Massa juristes (de tradició continental) per resoldre problemes empírics de pràctica política. La tradició jurídica del context anglosaxó, més apegat a la pràctica, sembla funcionar millor.

25-XI-11, Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política en la UPF, exmembre de la Junta Electoral Central (2004-2008). www.ferranrequejo.cat, lavanguardia