la "disciplina de vot" dels nostres (?!) diputats, una patologia de la nostra (?!) democràcia

Les recents desercions d'Ernest Maragall i de dos representants del PP reobren el debat sobre el ferri control de les formacions sobre els diputats | Experts en ciència política coincideixen que un sistema electoral que permetés llistes més obertes donaria més autonomia als parlamentaris | La disciplina de vot és un dels factors que desincentiva a molts professionals independents altament qualificats per entrar en política

Tres últims casos les últimes setmanes han tornat a posar sobre la taula la qualitat democràtica del nostre sistema pel que fa a la dita disciplina interna dels partits, això és, el fet que els militants i, en concret, els diputats d'una formació hagin de complir rigorosament amb les consignes que s'aproven en els òrgans de direcció i hagin de votar en seu parlamentària d'acord i sense dir ni piu.

L'últim, el vot en contra de la consigna del PSC per part de l'exconseller de Educació i diputat en el Parlament de Catalunya, Ernest Maragall, en el que fa referència al pacte fiscal, pel que els socialistes encara estudien quines mesures prendre. No obstant això, també han estat notícia dos exemples més, tots dos de bastant significatius: el del diputat balear i alcalde de Manacor, Antoni Pastor, qui recentement fou suspés de militància pel PP per votar en contra de la reforma lingüística impulsada pel govern de José Ramón Bauzá; i el del senador per León Juan Morano, qui també fou suspés per Génova per recolzar les esmenes de l'oposició en les reformes referents a les ajudes a la mineria.

És evident que els partits no toleren cap mena d'indisciplina i vetllen esforçadament per a que els seus membres no incompleixin les seves obligacions sota pena de càstig irreversible. D'aquesta forma, els garants de la democràcia són en canvi, organitzacions marcadament jerarquitzades, amb una fèrria disciplina interna que no permet cap dissidència. Suposa això una debilitat de la nostra democràcia o és, per contra, un mal necessari per permetre que l'activitat parlamentària no es converteixi en un caos ingovernable?

Disciplina de vot, indissociable de les llistes tancades

Encara que hi ha opinions divergents a l'hora de respondre aquest interrogant, els experts consultats coincideixen a assenyalar que la disciplina de vot és indissociable de l'actual sistema electoral en el que el ciutadà vota llistes tancades i bloquejades i que solament un canvi en aquest sentit, donaria motiu a donar més independència als diputats. "Un sistema sense disciplina de vot solament és concebible si hi ha llistes obertes o desbloquejades, o si els diputats s'escullen en districtes uninominals. En aquest tipus de sistemes, els diputats individuals, en la mesura en la que siguin populars en el seu districte, guanyen poder enfront del partit i, per tant, autonomia", apunta el politòleg de la UAB Jordi Muñoz.

Per contra, el sistema espanyol permet a les cúpules triar discrecionalment els membres de les candidatures i ordenar-los segons els seus propis criteris i, una vegada ja representants a les càmeres, els diputats solament se senten en deute amb aquells que els han promocionat. "És la gran paradoxa del nostre sistema representatiu: votem a partits i no a candidats malgrat que formalment la representació popular l'ostenti el diputat de forma unipersonal", apunta el professor de Ciència Política de la UB, Josep Maria Reniu, que, no obstant això, recorda que amb l'actual sistema de llistes tancades, "el diputat solament ho és si és triat primer pel partit". D'aquesta forma, "la disciplina de partit es justifica en el fet que és l'eina necessària per garantir el correcte funcionament de les institucions parlamentàries". Reniu planteja que el debat ha de considerar que els sistemes com l'espanyol o el català són, en realitat, pluripartidistes –malgrat que hi hagi dues forces majoritàries com a PP i PSOE– enfront dels sistemes anglosaxons en els que l'elecció per districtes afavoreix el bipartidisme pur, com és el cas d'EUA "Aquest és un dels nostres actius i hem d'entendre la disciplina dels partits com un peatge, com un mal necessari que permet que tinguem un ventall més ampli d'opcions que triar”.

El professor de Filosofia Política de la UB, José Manuel Bermudo considera, no obstant això, que cal entendre la disciplina de vot com una "falta de qualitat democràtica", i es remunta als principis que van sustentar el sistema des del seu naixement. "Des dels inicis de la democràcia en la Revolució Francesa, s'entenia que un membre de l'assemblea nacional, en el moment en el qual entrava al parlament, solament era un representant de la nació i això justificaria per si solament la llibertat de vot”.

Donar més llibertat

Per tant, tant Muñoz com Bermudo veurien convenient o, com menys, desitjable, que si no es canvia l'actual sistema de llistes tancades almenys els partits introduïssin excepcions que donin cert marge als diputats perquè, diu Muñoz, "la disciplina de vot no és cap llei". "El límit hauria de ser el programa electoral: moltes de les lleis o resolucions que es voten en les càmeres no estan incloses al programa, per la qual cosa, en aquests punts sí hauria d'existir llibertat per al parlamentari", assegura el professor Bermudo. Per a això, Muñoz veu necessari un canvi de cultura política que permeti als partits "flexibilitzar les seves estructures".

No obstant això, els especialistes valoren d'igual forma les accions dels polítics que decideixen actuar segons la seva consciència i no segons el dictamen de la força a la que representen: no sembla legítim, tenint en compte que representen a un partit i no a una circumscripció electoral. "En l'actual sistema, pot ser considerat oportunista actuar en consciència si prèviament el polític ha subscrit íntegrament un programa del partit pel qual es presenta", recorda Bermudo. "Ningú els ha posat una pistola en el cap per pertànyer al partit i, en definitiva, aquests funcionen com un club privat", remata Reniu.

De fet, fins a cert punt es pot entendre com una desconsideració a l'elector, ja que, en teoria, aquests voten sabent què trien un programa en el seu conjunt i no a una persona. Però, en la pràctica, això no succeeix. “Ni el 99% dels ciutadans coneixen el programa que voten, i el que és més greu, el 99% dels diputats tampoc tenen en el cap el programa pel qual es van presentar una vegada ja han estat triats”, apunta el professor Reniu. Referent a això, Muñoz no veu traïció alguna a l'elector, com a mínim "no més que quan un partit es desvia del seu programa electoral. Per tant, això depèn més aviat de la coherència entre el programa electoral o el que es fa al Parlament".

Polítics menys qualificats

Un de les principals fallades que deriva de la disciplina de vot és que és una de les raons per les quals no sempre els més qualificats de la societat senten vocació política. "La configuració de majories internes no és un incentiu per atreure determinats professionals liberals que no encaixarien en la fèrria disciplina d'un partit polític", apunta Reniu. "Molts no suporten la vida trista que implica l'actual sistema de partits, en el qual es valora més la lleialtat que la preparació i l'autonomia", valora Bermudo. Obrir les llistes o limitar els mandats per evitar la professionalització dels polítics són mesures que segons Reniu, podrien oxigenar l'activitat democràtica i donar entrada als millors en la vida pública.

Un sistema més obert i més complex

Seria caòtic un parlament en el qual tots els diputats poguessin expressar lliurement la seva opinió? "Dir que seria ingovernable és exagerat. En definitiva, davant les grans qüestions, hi ha un ventall d'opcions limitades i sempre hi hauria acords", opina Bermudo, que afegeix que "seria un canvi de cultura política que s'aniria adquirint, en el que els polítics s'acostumarien a una negociació més àmplia i s'adonarien que governar és una mica més complicat ara, de manera que evitaríem l'actual sensació de que la política la dominen només mitja dotzena de persones".

Muñoz creu que sistemes com el nord-americà, en el qual els membres del Congrés voten lliurement "són, sens dubte més complexos i qualsevol reforma legislativa requereix de molt més treball de coordinació: si hi ha grups compactes, només cal coordinar els líders del grup; si no, cal controlar desenes o centenars de diputats individuals". Per això, és un procés legislatiu "més lent i imprevisible, però també més flexible".

El professor de Ciències Polítiques de la UB proposa com a solució un sistema mixt en el que les llistes seguirien sent tancades i, per tant, els partits podrien seguir triant als candidats, però desbloquejades, la qual cosa significa que els electors tindrien la capacitat de canviar l'ordre dels candidats. Això mantindria el poder dels secretaris d'organització a l'hora de triar als candidats però aquest hauria de tenir en compte molts més factors que tenen a veure amb la vinculació entre l'aspirant i els seus electors de cada circumscripció. "El candidat es deuria igual forma a aquells que l'han col·locat com als electors del seu districte i, això li donaria més marge per votar segons les seves idees o les seves promeses al territori", conclou Reniu, que recorda amb cert neguit que el grup d'experts del que formava part, va fer aquesta mena de consideracions al Parlament en un informe que havia de servir per a reformar la llei electoral catalana però que, finalment, els principals partits s'hi tancaren en banda.

I és que a les forces polítiques els costa canviar el xip malgrat que les demandes socials d'una democràcia més participativa són cada dia més creixents.

9-VIII-12, J. Pi, lavanguardia