"25-N: qui va votar què?", Carles Boix
25-N: qui va votar què?
Qui va votar què a les eleccions del 25-N i perquè? Va perdre CiU 100.000 vots i 12 escons pel seu maximalisme o per les ambigüitats del sr. Duran? Va créixer Esquerra gràcies a l’abstenció, a votants convergents o a socialistes decebuts? Què li va passar al PSC? D’on vénen els vots de Ciutadans? I, en definitiva, quina mena de mandat, en termes d’agenda nacional i polítuqes socials, cal llegir d’aquella elecció, històrica tant pels temes debatuts com pel nivell de participació?
Les enquestes no serveixen de gaire per contestar aquestes preguntes. Les pre-electorals perquè van fracassar estrepitosament a l’hora de predir el vot. I, ben probablement, les enquestes post-electorals tampoc perquè una bona part dels enquestats acostuma a oblidar o amagar el seu vot. A totes les enquestes el record de participació és superior al percentatge que va votar. En molts casos, la diferència entre vot recordat i vot actual a determinats partits és considerable: per exemple, al darrer baròmetre electoral de la ciutat de Barcelona (p. 17), aquella diferència és de més del 50% per partits com CiU o PP.
Una possible solució consisteix a examinar les dades reals a nivell de mesa o de secció censal (és a dir, dades agregades) i comparar els fluxos electorals entre eleccions per intentar estimar qui va votar o deixar de votar què a cada elecció. L’anàlisi del vot amb dades agregades planteja problemes d’inferència: el comportament a nivell individual no es pot derivar automàticament de dades agregades. Per exemple, el fet que un hipotètic partit llibertari obtingui un percentatge X en aquells districtes on hi ha un X per cent de fumadors d’opi, no vol dir que tots els fumadors d’opi votin per aquell partit i que cap no fumador no els voti. Tanmateix, avui en dia, hi ha tècniques d’estimació “ecològica” que permeten minimitzar aquest problema i que permeten calcular amb una certa confiança al vot individual que hi ha al darrera de les dades agregades (sobretot si en tenim moltes i en unitats petites – com és el cas de meses o fins i tot seccions electorals) (1).
Aquest article examina, per tant, els fluxos electorals, entre abstenció i partits, de les eleccions autonòmiques de 2010 i 2012. Ho fa, primer, gràficament, mostrant les correlacions entre el vot de 2010 i 2012 a nivell de secció censal. I, segon, estimant els percentatges que van transferir-se d’un partit a un altre entre aquelles dues eleccions. Aquesta anàlisi es basa en les dades de 4.655 seccions censals (2). La mitjana d’electors a cada secció va ser de 1.043 persones l’any 2010 i de 1.081 el 25-N.
ESTRUCTURA DE LES DADES
Abans d’examinar els fluxos concrets entre partits, les figures 1 a 5 mostren la correlació entre el vot (com a percentatge del cens) de 2010 i 2012 per diferents partits. Cada observació correspon a una secció censal. Els cercles vermells representen seccions a la ciutat de Barcelona, l’àrea metropolitana i la primera corona del país (definida com Baix Llobregat, Vallès, Maresme i Tarragonès). Els triangles blaus indiquen les seccions de la resta de Catalunya. La diagonal de 45 graus marca aquells casos on no va haver-hi canvi entre eleccions. Les observacions per damunt de la diagonal indiquen seccions on el partit va créixer l’any 2012 en relació a l’any 2010.
CiU
La figura 1 mostra, a grans trets, una continuïtat considerable en el vot de CiU. Dins d’aquest resultat, però, hi ha diferències significatives entre la connurbació metropolitana i primera corona, on CiU perd una mitjana de cinc punts del seu suport electoral sobre el cens, i la resta del país, on guanya uns cinc punts del cens electoral. Aquest resultat mostra una lleugera tendència a la polarització geogràfica del vot. Com veurem a altres gràfics, a les àrees més sobiranistes, aquest sobiranisme s’accentua; a les àrees relativament unionistes, el vot antisobiranista creix.
ERC
La figura 2 representa els resultats a nivell de secció censal per Esquerra. El creixement és generalitzat: només cau el seu suport a quinze seccions (sobre més de 4.600). El creixement és més intens a les àrees amb més suport l’any 2010. Tanmateix, llevat de les seccions amb presència mínima (per sota del 2,5% del cens l’any 2010), ERC gairebé dobla vots arreu.
PSC
L’evolució del vot socialista és gairebé l’invers del vot convergent. En una bona part de l’àrea metropolitana i primera corona, on històricament el PSC aconsegueix els seus suports més alts, els socialistes van aconseguir mantenir i fins i tot incrementar el vot de 2010. A la resta del país, en canvi, on el vot socialista no passava del 15% del cens electoral l’any 2010, el PSC ha patit una davallada considerable, en molts casos de fins i tot un 50% o més. Com mostren les estimacions que presento més endavant, el PSC és clarament el partit que més ha patit les transformacions polítiques dels darrers anys. El creixement del sobiranisme l’ha convertit en dues ales cada cop més enfrontades: el sector “federalista” del cinturó, amb un nucli de suport relativament estable (almenys dins dels paràmetres de les eleccions catalanes), i un sector desconcertat i en procés de col.lapse a determinats punts de la ciutat de Barcelona i a comarques.
Unionistes
Com ERC, la suma de PP i Ciutadans (Figura 4) puja arreu. L’increment és lleuger fora de l’àrea metropolitana, –d’entre 2 i 5 punts del cens–, però important a la regió que envolta Barcelona — de 7,5 a 10 punts del cens. Aquests resultats confirmen la tendència a la polarització geogràfica que s’entreveia en els results convergents.
ICV
Finalment, Iniciativa millora a gairebé totes les eleccions censals i sobretot, com tots els altres partits, en aquelles on ja era relativament més forta.
FLUXOS ELECTORALS
Els gràfics examinats indiquen grans tendències: un reforçament dels partits als seus feus geogràfics; una certa polarització geogràfica entre sobiranistes i no sobiranistes; el creixement dels partits petits; un estancament o declivi dels grans partits (CiU i PSC) a les seves àrees tradicionalment menys favorables; i un augment de l’esquerra més favorable a la consulta arreu (excepte a l’àrea metropolitana) tant de CiU com del PSC. Però, què hi ha al darrere exactament? Les taules 1 a 5 resumeixen les estimacions (fetes pel mètode d’inferència ecològica) de fluxos individuals entre abstenció i partits a Catalunya de 2010 a 2012.
Tot Catalunya
La Taula 1 recull els resultats estimats (xifres en negreta) per a totes les seccions censals de Catalunya. Les fileres indiquen el percentatge d’electors de cada categoria de 2010 (abstenció, CiU, PSC, etc.) que van anar a parar a diferents opcions l’any 2012. Per exemple, la primera filera mostra que el 77 per cent dels electors que es van abstenir (o van votar nul o blanc) l’any 2010 van abstenir-se (o van votar en blanc o nul) dos anys després; el 0 per cent per CiU, el 4 per cent ho van fer pel PSC, el 5 per cent pel PP, l’1 per cent per ERC, etc.
La Taula 1 revela amb claredat els següents fets:
1/ Una estabilitat relativament forta del vot a partits. El 88 per cent dels votants convergents del 2010 van tornar a votar CiU el 25-N. En el cas del PP el percentatge va ser del 93 per cent. La xifra és similar per a ICV, Ciutadans i ERC, amb el 91, 90 i 86 per ce per cent respectivament. L’estabilitat del PSC va ser menor: només va retenir quatre de cada cinc dels seus votants del 2010. Tot i que el resultat no apareix a la taula, la gran excepció va ser SI: gairebé tots els seus votants es van repartir entre CiU i ERC.
2/ Els abstencionistes del 2010 que es van mobilitzar el 25-N ho van fer a favor de PP i C’s (cadascun dels dos va rebre un 5 per cent dels abstencionistes del 2010), PSC (un 4 per cent) i ICV (un 3 per cent). En general, per tant, un sector de l’electorat que vota a les generals però no a les autonòmiques (i que entra dins del que se sol titllar com “abstenció diferencial” entre els especialistes) va decidir fer-ho el 25-N, sens dubte motivat pel caràcter gairebé plebiscitari de les eleccions de novembre.
3/ Cap partit va perdre vots cap a l’abstenció – amb una excepció, la del PSC en algunes comarques (Taula 5).
4/ La fuita de vots de CiU (un 12 per cent dels vots de 2010) va beneficiar íntegrament a ERC. Dit altrament, no hi ha cap indicació que el gir sobiranista de CiU acabés espantant els seus votants fins a empènyer-los a votar PP o C’s. Al contrari, una petita fracció dels seus electors de 2010 va preferir recolzar l’alternativa directament independentista d’Esquerra. Les estimacions per territoris detecten un moviment en la direcció contrària (d’ERC a CiU) sobretot a les comarques de la Catalunya occidental.
5/ La pèrdua de suport del PSC va beneficiar sobretot Iniciativa. Aquest resultat és una premonició de les tensions polítiques que viu el PSC des de la sentència del TC i, sobretot, des de l’11-S.
6/ La comunicació entre partits sobiranista (CiU, ERC, SI) i partits unionistes (PP, C’s) és de completa impermeabilitat: no s’hi detecta cap flux entre aquestes dos grans blocs polítics.
Precisió de les estimacions
A més d’indicar l’estimació de transferències d’electors, la Taula 1 inclou, entre parèntesi, l’error estàndar del percentage estimat. Per exemple, l’error estàndar corresponent al 5 per cent estimat d’abstencionistes que van votar PP és 1 per cent. El dels votants de CiU de 2010 que van votar Mas l’any 2012 és del 3 per cent. Aquests errors estàndar ens permeten concloure, d’acord amb les estimacions estadístiques fetes, que en un 99 per cent dels casos, el percentatge d’abstencionistes del 2010 que es van mobilitzar a favor del PP va variar entre 3 (5 menys dues vegades l’error estàndar d’1) al 7 (5 més dues vegades l’error estàndar d’1) per cent. Igulament, i en el cas de CiU, ens indica que el percentatge de votants que van repetir el seu vot va oscil.lar entre el 82 i el 94 per cent. En altres paraules, quan més petit l’error estàndar més confiança podem tenir en els càlculs fets per a cada categoria o casella de la Taula 1.
Els dos exemples que he fet servir, d’abstencionistes votant al PP o de vots convergents estables, són instàncies d’estimacions força fiables (els errors estàndar són petits). En canvi, a la mateixa Taula 1, els resultats d’ERC 2010 votant a ERC 2012 o d’electors recolzant a Ciutadans a les dues eleccions són molt menys fiables: els errors estàndars són de 30 i 23 punt percentuals respectivament. Aquests resultats es poden deure a dues coses: primer, que a moltes seccions aquests partits van obtenir pocs vots i això redueix la qualitat de les nostres estimacions; segon, que mentre CiU té una implantació geogràfica força homogènia, altres partits es troben força concentrats territorialment i, per tant, no és apropriat examinar-los fent servir un sol model d’estimació.(3) Per minimitzar el segon problema la solució més apropriada és analitzar els fluxes de vots dividint Catalunya en territoris que tinguin, cadascun d’ells, una estructura de vot relativament similar. Aquesta és la tasca de les següents taules: la ciutat de Barcelona (Taula 2); la primera corona al voltant de Barcelona (resta del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme, Vallès) afegint-hi, per les seves característiques electorals, el Tarragonès (Taula 3); resta de Catalunya oriental (circumscripció electoral de Barcelona excepte la primera corona i circumscripció electoral de Girona) (Taula 4); i Catalunya occidental (Taula 5).
Ciutat de Barcelona
Com a Catalunya, un 23 per cent de l’abstenció (més vots invàlids) de 2010 va mobilitzar-se. La direcció d’aquesta mobilització va ser lleugerament diferent – uns 9 punts van anar a partits catalanistes i d’esquerres (5 punts a ICV, 2 punts a ERC i 2 punts a CUP) i 8 punts a partits unionistes (5 a C’s i 3 a PP).
A Barcelona Convergència i Unió va retenir el 88 per cent dels seus votants de 2012. Una petita fracció va passar a ERC, ICV i CUP (6 per cent). Una altra, al voltant del 5 per cent, a PP i C’s: tanmateix, el percentatge no es pot estimar amb gaire precisió i podria haver oscil.lat entre el 2 i el 8 per cent. CiU va compensar aquestes pèrdues lleugerament amb el suport de més de la meitat dels ex votants de SI.
El PSC va perdre gairebé un de cada quatre votants. La immensa majoria (el 19 per cent de tot el vot socialista del 2010) va passar a Iniciativa, probablement atreta per la posició d’aquesta formació obertament favorable a la celebració d’una consulta. La competència del PSC amb ERC, PP i C’s va ser negligible.
La transferència de vots des del PSC a ICV va servir per compensar la caiguda d’ICV a mans d’altres formacions: només un de cada dos votants del 2010 va repetir Iniciativa; un terç va optar per ERC i un 11 per cent per CUP.
Al món unionista de Barcelona, PP i, en menor mida, C’s mostren una gran estabilitat. Els dos partits comparteixen, curiosament, transferències de vots de doble de direcció semblants: l’11 per cent de votants de C’s van optar pel PP i el 7 per cent d’aquests darrers van votar pel PP.
Àrea Metropolitana i Primera Corona
L’àrea metropolitana, la corona de ciutats que l’encercla i el Tarragonès s’han caracteritzat tradicionalment per dos fets que justifiquen tractar tots aquells territoris separadament de la resta del país: una forta implantació de vot socialista i un sobiranisme més feble. Efectivament, els resultats de la Taula 3 mostren uns errors estàndar extremadament petits: és a dir, les estimacions dels fluxes de vots són molt precises perquè totes les seccions censals d’aquest territori tenen una lògica electoral semblant.
A l’àrea metropolitana i primera corona CiU pateix la davallada més forta de tot Catalunya: només el 78 per cent dels seus votants van repetir l’any 2012. Gairebé tots els votants que van abandonar CiU van recolzar ERC. La interpretació més semblant d’aquest fet és que tant la política pressupostària de la Generalitat com una certa manca de credibilitat de l’aposta sobiranista de CiU van passar factura entre les classes populars i catalanistes de la primera corona. Els ex votants de SI van optar per CiU.
Per contra, el PSC va mantenir el vot de més del 90 per cent dels seus votants de 2010. Comparada amb la resta de Catalunya, la primera corona és el nucli dur del socialisme català. Ara bé, aquest nivell de fidelitat no va ser un fet únic i exclusiu del PSC. A la primera corona no hi ha haver cap daltabaix electoral significatiu. La taxa de fidelitat de vot va ser del 89 per cent pel PP, del 93 per cent per ERC, del 95 per cent per Iniciativa i del 97 per Ciutadans. A diferència de les comarques fora de la corona, les CUP no van atraure cap vot de partits d’esquerra. Per la seva banda, la reducció de l’abstenció va beneficiar PP (4 per cent), ICV (5 per cent) i C’s (6 per cent). Com a Barcelona ciutat, PP i C’s es van prestar vots gairebé en proporcions idèntiques.
Resta de Catalunya
Les Taules 4 i 5 recullen les estimacions de vot de les comarques orientals i occidentals respectivament. A Girona i Barcelona-interior, l’abstenció va reduir-se a favor de l’esquerra catalanista (13 per cent a ERC, ICV i CUP) i l’unionisme (8 punts). A les comarques lleidatanes i tarragonines, els abstencionistes de 2010 mobilitzats el 25-N van repartir-se de forma gairebé semblant entre tots els partits llevat de CiU.
En un comportament clarament diferent de la gran connurbació barcelonina, CiU va mantenir entre el 90 i el 95 per cent del seu electorat de 2010. Els pocs electors perduts van anar a parar a ERC. Per la seva banda, Esquerra va mantenir el 91 per cent dels vots de 2010 a Girona i Barcelona-interior. En canvi, a Lleida i Tarragona va perdre un 18 per cent a favor de CiU. El ex votants de SI es van dividir, a parts iguals, entre CiU i ERC.
La resta dels partits van experimentar sotracs considerables. El PSC es va quedar amb el 72 per cent dels vots a les comarques orientals i amb el 49 per cent a Lleida i Tarragona. Una part del vot socialista es va abstenir (sobretot a Lleida i Tarragona). Una altra va anar a Iniciativa (l’11 per cent a la Catalunya oriental) i a ERC (el 12 per cent a les comarques occidentals). Per la seva banda, Iniciativa va cedir a les CUP un terç i un sisè dels vots a la Catalunya oriental i a la Catalunya occidental respectivament. De moment, doncs, les CUP són clarament l’ala independentista d’Iniciativa a comarques. Finalment, els partits unionistes van perdre un de cada quatre votants a Girona i Barcelona interior – cap a l’abstenció i/o PSC. La seva taxa de fidelitat va ser més alta a la Catalunya occidental.
CONCLUSIONS
L’anàlisi de les dades per secció censal conté tres lliçons fonamentals:
1. La consolidació del vot sobiranista (CiU+ERC+SI). El gir sobiranista de CiU no li va suposar una pèrdua de vots cap a partits no catalanistes. Ben al contrari, és probable que la manca de credibilitat de CiU portés alguns sectors electorals (les classes populars i mitges més catalanistes de l’àrea metropolitana) a apostar per ERC. CiU va absorbir el vot de SI a les àrees urbanes. A la resta del país, el vot de SI es va dividir entre ERC i CiU. ERC va augmentar el seu vot gràcies a ex votant d’ICV i a alguns abstencionistes a comarques.
2. Sobiranització de l’esquerra. Llevat de l’extrarradi barceloní, tota l’esquerra va fer-se més catalanista. Una part dels votant van emigrar des del PSC cap a a Iniciativa, sobretot a la ciuta de Barcelona. Al seu torn, gairebé la meitat dels vots d’ICV es va repartir entre ERC i les CUP a Barcelona ciutat i a comarques.
3. Aïllament unionista. La darrera lliçó de l’anàlisi és que no hi ha cap vas comunicant entre catalanistes i unionistes. Tirant pel cap alt, potser (les estimacions no són gaire precises) un 5% de votants convergents van recolzar PP o C’s a Barcelona ciutat (i un 0% a la resta). La mateixa proporció va passar de PSC a unionistes, però, en aquest cas, solament a comarques. El creixement de l’unionisme va venir de la mobilització d’un 10% dels abstencionistes de 2010 (probablement d’aquells electors que voten a les generals i no a les autonòmiques), concentrats a Barcelona i rodalies. En tot cas, però, la mobilització d’antics abstencionistes també va beneficiar el catalanisme d’esquerres, sobretot a la resta del país. Tot això va dur a una certa polarització geogràfica del vot sobiranista i unionista.
NOTES
(1) El mètode d’inferència ecològica utilitzat aquí està basat en Gary King, A Solution to the Ecological Inference Problem: Reconstructing Individual Behavior from Aggregate Data. Princeton: Princeton University Press, 1997.
(2) El nombre de seccions analitzades és inferior al total de 4.763 seccions perquè hi ha alguns municipis (per exemple, Taradell, Calafell o L’Ampolla) o districtes municipals (el 10è de Barcelona o el 9è de Tarragona) on les fronteres de les seccions censals no coincideixen a les dues eleccions.
(3) En el llenguatge estadístic, la premissa de modelar tot el seu vot d’acord a la mateixa distribució de les observacions no és apropriada.
AGRAÏMENTS
Vull agrair a Jordi Muñoz la seva generositat a l’hora de compartir les dades.