"Oposicions", Oriol Pi de Cabanyes

Segons recordava el mateix D’Ors al prefaci del seu Nuevo glosario (1947), Antonio Machado ja havia denunciat que “en España, la ausencia de toda cultura renacentista, el fondo escolástico de nuestra educación y la acritud de nuestra vida social nos ha llevado al matonismo intelectual o, mejor, chulería ilustrada, que distinguió a gran parte de nuestro mundo literario. En este rabo por desollar de la vieja Europa son muchas las cabezas que embisten, y pocas las que piensan”. “Atribuyo gran parte del daño que el poeta denuncia en la vida intelectual española –continuaba D’Ors– al detestable régimen aquí vigente de promoción al profesorado. Casi todos nuestros intelectuales, son, han sido o iban a ser opositores. Esto se paga. La actitud del opositor –rivalidad, impenetrabilidad mutua, erudición empleada como arma, ocultación de fuentes, nunca cita del émulo, ambición de deslumbramiento, imposibilidad de colaboración, sequedad agresiva– se refleja, a veces de por vida, en cuanto aquél ha de producir. En España es muy difícil escribir sin hacer oposiciones”.

I què s’ha dir de Catalunya, on la vida cultural, des del romanticisme fins avui, s’ha manifestat, de manera obsessiva, més a la contra de la realitat existent que a favor d’algun escenari futur prou atractiu per a la majoria.

El nostre sistema universitari és d’una endogàmia tan absoluta com la partitocràcia imperant, pensada des de la sortida de la dictadura per donar el poder a una cúpula. És un sistema que se sosté en el petit poder, l’amiguisme i l’intercanvi de favors. Cal caure bé als qui manen. I així la falsació popperiana del que és establert es veu tan frenada com penalitzada tota dissidència.

28-I-13, Oriol Pi de Cabanyes, lavanguardia