"La palla a l’ull de l’altre que tapa la biga ", Isabel Garcia Pagan
Si l’exemple és una conducta contagiosa, els mals exemples –més nocius que els crims, segons el mateix Montesquieu– semblen propagar-se en el sistema polític espanyol. Que la publicitat dels dolents sigui la norma i l’activitat dels bons gairebé l’excepció no és més que la demostració física que un dels baluards de l’arquitectura institucional de l’Estat fa temps que cau pel pedregar. Davant l’exigència democràtica d’exemplaritat de la classe política, el cúmul d’acusacions abocades des d’instruccions judicials amb un degoteig de presumptes delictes de suborn, malversació de fons públics, tràfic d’influències i malifetes diverses, els responsables públics s’aferren a l’instint de supervivència.
Davant de cada cop, i ja en porten uns quants, des de la política s’ofereixen respostes de control sobre la gestió pública i les finances de les organitzacions polítiques en les quals els dirigents en són jutge i part, consolidant així la idea popular que feta la llei, feta la trampa. L’endogàmia i l’opacitat es converteixen en els enemics d’un procés d’autoregulació que es torna en exigència moral quan el que hi ha sobre la taula són diners públics i se sotmet els ciutadans a l’asfíxia fiscal i dels serveis públics en època de crisi econòmica. A cada bugada es perd un llençol i com més temps i casos passen, més augmenta la percepció, no només que la corrupció augmenta, sinó que la classe política és el problema.
El que hi ha és un Tribunal de Comptes que triga cinc anys a fer públics els seus informes de fiscalització dels comptes de les formacions polítiques –l’últim porta data de l’exercici del 2007–, els seus auditors no disposen de cap connexió amb l’Agència Tributària i, segons informes del Consell d’Europa, una quarta part dels ingressos dels partits escapen al control fiscalitzador, ja que no s’inclou tota l’organització territorial. Per no parlar de les fundacions vinculades a les formacions, sense registre públic que les controli. A Catalunya, la Sindicatura de Comptes, que manca de capacitat sancionadora, fiscalitza els processos electorals i, per primera vegada, va fer públic fa una setmana un simple control del rendiment de comptes dels partits (sense cap fiscalització), amb toc d’atenció inclòs per a Ciutadans, que tot i el paper de flagell contra la corrupció no va presentar la comptabilitat del 2010. Encara més, la llei que regula les finances dels partits va per la tercera modificació i redunden els mateixos problemes, en vista del cúmul de casos als jutjats; els projectes de llei de transparència estan empantanegats al Congrés, en espera d’un acord –un altre– entre PP i PSOE, i al Parlament, capficat en la recerca d’altres consensos.
I entre retallades, el perill que acabi per imposar-se la sensació que els partits esperen amb cinisme que aparegui una altra palla als ulls dels altres perquè no es vegi la biga als seus.
22-I-13, Isabel Garcia Pagan, lavanguardia
