Des de fa ja massa temps, els ciutadans es desperten cada dia amb un nou cas de corrupció política a Espanya que primer produeix perplexitat i també indignació. S’escampa la sospita que certs comportaments irregulars en l’entorn dels partits s’han estès en un clima de total impunitat del tot inadmissible en democràcia. I s’estén també el desànim general davant l’excés de frivolitat i irresponsabilitat amb què, malgrat les greus sospites que hi planen sobre ells, molts d’aquests partits encaren l’aparició d’aquests casos. El resultat és que es generalitza la impressió que és el conjunt del sistema polític qui està afectat, que la corrupció forma part de la cultura política del país i que, per tant, la desafecció ciutadana –la desconfiança creixent cap als poders públics– està més que justificada...
I més encara quan davant tot plegat, els polítics, gairebé sense excepcions, opten per mirar cap a un altre costat. Perque, lluny de buscar solucions que han de passar necessàriament per la transparència i l’adopció immediata de mesures davant la sospita fundada d’irregularitats, sens detriment de la presumpció d’innocència que assisteix a tot ciutadà, els partits polític continuen aferrant-se a l’ús de les acusacions de corrupció com a arma llancívola contra el contrari. De manera que les responsabilitats d’altres els serveixin per provar d’amagar les pròpies.
Moltes són, certament, causes de la corrupció i totes àmpliament conegudes: des de la deficient, per opaca, llei de finançament dels partits, fins a la irresponsabilitat en la gestió dels recursos públics. Allò que manca, però, continua sent el compromís per fer-hi front. El mínim que exigeix una democràcia decent.
