"Civils i militars a Egipte", Yezid Sayigh
Un cop transcorreguts sis mesos de la presidència de Mohamed Mursi, es pot assenyalar que la nova Constitució d’Egipte ha concedit formalment més autonomia i paper polític a les forces armades del que mai no havien gaudit amb el seu predecessor, Hosni Mubarak. Mursi i la majoria islamista a l’Assemblea constituent poden haver considerat oportú acceptar les condicions plantejades per les forces armades d’Egipte per garantir la seva neutralitat en la fase actual de la transició democràtica del país, però l’assumpte tindrà el seu cost corresponent.
La tasca encara pendent planteja un repte descomunal a les noves autoritats civils elegides democràticament: modificar la manera de funcionament dels sectors i empreses de titularitat estatal per alliberar el potencial de l’economia nacional a fi d’assolir un creixement econòmic sostingut i equitatiu. Les xarxes d’oficials retirats filtren pràcticament tots els sectors. Si aquesta “república d’oficials” profundament consolidada ha de fer front a un programa de reformes, la seva oposició a Mursi i a qualsevol govern que nomeni s’endurirà i és possible que porti el país a una paràlisi.
De fet, el Govern del primer ministre Hixam Qandil ja ha trobat resistència a causa del seu afany d’aconseguir que l’aparell estatal del país torni a funcionar. Encara que els funcionaris no poden oposarse políticament o ideològicament a les noves autoritats d’Egipte, la seva postura inicial ambivalent està adoptant una actitud de braços caiguts i no cooperació passiva davant les directives governamentals. El Ministeri de l’Interior s’ha perfilat com el principal resistent contra Mursi: les forces policials fan vaga des de fa gairebé dos anys després de l’aixecament que va expulsar Mubarak.
Són realitats caracteritzades per una lenta evolució. Les forces armades d’Egipte no s’han afegit encara a la resta de principals sectors institucionals de l’aparell estatal egipci en una àmplia coalició contra Mursi i el seu Govern. Les forces armades tampoc no intenten activament bloquejar les polítiques i els objectius governamentals, encara que no es pot descartar aquesta perspectiva. La polarització de la política d’Egipte ja amenaça l’exercici de la funció de govern, tant legislativa com executiva, de l’equip de Qandil.
A diferència d’altres sectors de l’aparell de l’Estat, les forces armades d’Egipte consideren que són un protagonista institucional autònom en possessió d’un paper polític privilegiat. Segons el parer de Mursi, a les forces armades se’ls ha permès mantenir una autonomia sense minva i conservar antigues prerrogatives –i fins i tot incrementar-les– a fi de garantir la seva conformitat mentre que els Germans Musulmans, formació a què pertany, i els seus aliats islamistes consoliden la seva forma de govern i condueixen el país a través de les pròximes fases de la transició democràtica.
No obstant això, el preu de la conformitat ha estat elevat. Sol ser un fet comú en les transicions d’un règim militar que s’intenti estovar la resistència de les forces armades a la democratització oferint-los el control del Ministeri de Defensa. Tanmateix, la nova Constitució egípcia exigeix formalment que el ministre de Defensa sigui un oficial de les forces armades. El pressupost de defensa ja no se sotmetrà al Parlament com a partida individual fins i tot per a la seva teòrica aprovació. El Consell de Defensa Nacional formalitza i institucionalitza el paper polític de les forces armades. La Constitució li atorga responsabilitat sobre els “assumptes i matèries relatius als mètodes destinats a garantir la seguretat del país” i ha de ser consultat abans que el president i el Parlament puguin declarar la guerra o desplegar les forces armades fora d’Egipte.
Està previst que un Consell de Seguretat Nacional anàleg, dirigit pel president i compost gairebé exclusivament de civils, adopti “estratègies destinades a mantenir la seguretat al país”. Però el Consell de Defensa Nacional, evidentment, li fa la competència i impedeix qualsevol mena de supervisió i autoritat de caràcter civil en aspectes essencials de l’adopció de decisions polítiques, que inclouen qüestions relatives a la gestió financera i administrativa del país.
Els detractors dels Germans Musulmans els han acusat reiteradament de concloure un acord secret amb les forces armades per permetre’ls que assumeixin el poder. Però Egipte no té res a veure amb el Sudan, per exemple, on una estreta aliança entre el Front Islàmic Nacional i el general Omar al-Baixir va reorganitzar el poder estatal, així com els marcs legal i constitucional i va purgar de no-islamistes les forces armades.
En qualsevol cas, l’acord a Egipte no és una cosa que es pugui assolir còmodament o amb facilitat. Els Germans Musulmans i Mursi poden interpretar les previsions constitucionals sobre les forces armades en el sentit de demarcar i separar les esferes militar i civil, com a element precursor a l’hora de fer valer la preeminència política d’aquesta última. Però l’autonomia formal concedida a les forces armades s’estén més enllà dels seus assumptes “professionals”, com ara la doctrina de combat i l’adquisició d’armament o fins i tot el pressupost de defensa, i el cert és que serà molt difícil fer marxa enrere en el futur.
La qüestió no consisteix només en un desafiament plantejat a Mursi i als Germans Musulmans ni en un problema que ells hagin provocat. La transferència de poder de dirigents militars a civils implica sempre algun tipus d’arranjament amb el suport d’una entesa explícita i implícita: fos qui fos que guanyés les eleccions parlamentàries i presidencials de l’any passat havia de topar amb la privilegiada posició de l’exèrcit. I amb l’excepció dels revolucionaris de la plaça Tahrir i del líder del Partit de la Constitució, Muhammad al-Baradei, cap dels principals partits polítics o candidats presidencials no ha proposat de restringir les prerrogatives i la immunitat de les forces armades d’Egipte més enllà del que han dut a terme els nous dirigents.
L’actual Govern egipci i els seus successors, sigui quin sigui el seu color polític, s’esforçaran per impulsar polítiques i reformes eficaces. El fracàs desgastarà la seva posició i legitimitat. Pitjor: podria minar la creença en la transició democràtica entre els egipcis i preparar el terreny per a nous desafiaments de signe antidemocràtic.
14-I-13, Yezid Sayigh, investigador Centro Carnegie sobre Oriente Medio, Beirut, lavanguardia