"Caiguda sense fre ", Pilar Rahola
Ahir, arran del cas Pallerols, retreia el capteniment de la majoria de partits, que es van apuntar a la cacera contra Duran amb la mateixa alegria que es tapen les vergonyes. I això no significa que el tema d’Unió, a la qual han agafat amb les mans a la pasta, no sigui greu. Però encara és més greu que els grans partits no tinguin interès a fer una llei de transparència del seu finançament, amb la qual cosa es perpetua una situació que només pot conduir a l’opacitat pantanosa. I sé de què parlo perquè vaig ser membre de la comissió d’investigació de finançament dels partits al Congrés, que tant PP com PSOE van enterrar en vida.
A diferència d’altres països, on se sap el com, qui i quan del finançament, aquí els armaris polítics amaguen fantasmes, arribistes, amics de tot a cent i empresaris “dels nostres”, i el tòtum revolútum permet uns números que paguen la vida dels partits. De manera que algunes declaracions polítiques, en el cas Pallerols, han estat un monument a allò del pecat i la pedra bíblica.
Vet aquí l’arrel d’un descrèdit que està en caiguda lliure sense que els partits hi posin fre. Com volen que els ciutadans confiïn en el sistema si aquest abusa tant de la seva paciència? Al cas Pallerols, pactant sortirse’n alegrement per uns dinerons, s’hi suma Gürtel, els ERO, Sabadell, l’exministre Blanco i la resta ingent de casos vinculats a la corrupció política, on a ningú no li passa res, i així es consolida la idea que el poder és impune. Si hi afegim l’horrorosa lentitud de la justícia, la manefleria que hi ha hagut en algunes caixes d’estalvis, amb els consells d’administració fent jocs de mans amb els diners dels clients, el deliri d’inauguracions inútils, els besamans amb membres de la reialesa que feien el que els donava gana amb els diners públics i les telefòniques que premien els que enganyen sobre el valor d’un banc, just en sortir a borsa, la suma és demolidora. El sistema està caient a trossos i arrossega amb ell la credibilitat dels qui el sustenten. I és per això que creixen els partits i les idees a la perifèria del sistema, perquè respiren una frescor i una autenticitat que els altres no aconsegueixen. Si els partits no s’adonen d’això, és que no entenen res del que passa. La gent, parafrasejant el gran poeta, està farta d’estar farta, i aquesta profunda fatiga no només no decreix, sinó que augmenta amb cada nou error.
Personalment no crec que això d’Unió sigui el més greu que estigui passant en política, però és un altre cas més d’impunitat i la suma es multiplica en l’ànim de la gent. D’aquí que sigui tan urgent un canvi de paradigma: ja no serveixen els partits a la búlgara, ni les llistes tancades, ni el finançament opac, ni la justícia lenta, i ja no és digerible la impunitat política. L’esquerda es fa cada dia més gran entre polítics i ciutadans. I tancar aquesta esquerda és urgent si no volen caure en l’abisme.
11-I-13, Pilar Rahola, lavanguardia
