"Un Estat menjadora ", Fernando Ónega
Qui ha dit que l’Estat espanyol té poc poder financer? L’Estat espanyol té un potencial descomunal. L’Estat espanyol, entès com el conjunt d’institucions, estructures i serveis públics centrals, autonòmics i locals, és com una gran menjadora. L’Estat espanyol és, en fi, un enorme benefactor. Ho hem comprovat amb l’última actualització de les estadístiques d’ocupació. Viuen d’aquest Estat més de vuit milions de pensionistes que, al seu torn, proporcionen ajuda i aliment als seus fills i néts maltractats per la crisi. Aquest Estat finança els més de tres milions d’aturats que tenen dret a subsidi. I proporciona feina i salari a uns tres milions de funcionaris, als quals cal afegir uns cent mil càrrecs públics no catalogats com a funcionaris i unes quantitats no determinades gastades en dietes, complements, despeses de representació i altres conceptes l’import dels quals sempre serà un concepte misteriós en aquest país. Els senyors diputats nacionals, per exemple, s’han negat recentment a comunicar a la societat el detall i l’import de les seves despeses, com si fossin privades.
Al capdavall, els que viuen de l’Estat sumen uns 15 milions de persones. Els que desenvolupen l’activitat en l’economia privada i des d’aquesta cotitzen a la Seguretat Social no arriben als 14 milions, inclosos empresaris i autònoms.
Sobre aquestes xifres es poden fer infinitat de reflexions: la fortíssima dependència estatal de les nostres vides; que n’és de difícil l’equilibri dels comptes públics perquè sempre caldrà buscar-lo amb la pressió fiscal sobre els particulars; la quantitat de diners que se’n van en sous i subsidis, que per força caldrà sostreure dels serveis públics; la funcionarització de la societat, amb perjudici de la iniciativa i la creativitat privades; la tendència a ser un país subsidiat… Com que tots en som accionistes, celebrem el poder d’aquest Estat: gràcies a ell, que ens esprem en impostos, moltíssima gent pot menjar. Per ell, la societat es divideix literalment en dues: la que paga i la que cobra. Però allò que veritablement intriga comença a ser quant de temps podrà aguantar aquest immens Estat menjadora.
8-I-13, Fernando Ónega, lavanguardia