l’actual model de banca, un perill econòmic i polític

Per al Deutsche Bank, primer banc alemany i alhora important jugador del casino global, el final d’any ha estat desastrós des del punt de vista de la imatge: dos registres a la seu central, un d’ells espectacular i implicant 500 policies armats i agents judicials, diversos empleats entre reixes i altres d’investigats, i el president de l’entitat, Jürgen Fitschen, evitant l’escorcoll del propi habitatge mitjançant una trucada d’auxili d’última hora al ministre president de Hessen, Volker Bouffier.  

La institució que tanta influència va tenir en els guions legislatius, conceptes i fusions dels salvaments bancaris dels anys 2008 i 2009 a Alemanya –decisions que van costar al contribuent alemany la barbaritat de 400.000 milions d’euros–; el banc contra el qual, pel que sembla, no es pot governar –finança tots els partits menys Die Linke– i l’anterior president del qual, Josef Ackerman, va celebrar el 2009 l’aniversari al despatx de la cancellera Merkel, està acumulant una imatge ben miserable. No és estrany si es té en compte que la institució ha estat sempre present allà on girava una ruleta.

Als Estats Units, on va tenir una participació important en la bombolla immobiliària, el banc ha estat condemnat per estafa. Allà, el Deutsche Bank també està sent investigat per sospites de trampa en els seus balanços.

A Londres es veu amenaçat amb més disgustos per les relacions sospitoses amb l’interès interbancari (Libor). A Munic acaba de ser condemnat per la fallida induïda del grup Kirch, la fallida més gran de la història de la postguerra alemanya, en un procés que porta anys i encara no ha acabat, però que s’està tancant amb una multa de centenars de milions d’euros.

A Milà un tribunal acaba de condemnar el Deutsche Bank per estafa, en vista de les arriscades apostes contra ciutats i ajuntaments. El banc va vendre al consistori milanès productes financers amb la perspectiva de taxes d’interès molt baixes, la qual cosa es va saldar amb grans pèrdues. El tribunal ha condemnat el banc a una multa d’un milió d’euros i a tornar-ne 24 milions més. Nou empleats del banc han estat condemnats a penes de fins a vuit mesos de presó. Uns altres 600 municipis van comprar aquests productes malintencionats, per la qual cosa s’espera una cascada judicial.

Les sospites d’estafa relacionades amb el cobrament d’impostos al tèrbol comerç europeu de certificats d’emissions de diòxid de carboni, que van motivar l’espectacular registre de la seu central del banc a Frankfurt, el 12 de desembre, daten de l’any 2010. Aleshores el banc va prometre col·laborar amb la justícia, però el que va fer va ser destruir documents comprometedors i ordenar als seus advocats que en cap cas no lliuressin als investigadors determinats dossiers. L’escorcoll va ser la resposta a aquest joc brut que va durar dos anys.

Set dies després, la seu del Deutsche Bank tornava a ser registrada, aquesta vegada pel cas Leo Kirch, el propietari d’un dels grans monopolis mediàtics d’Alemanya, mort l’any 2011. Rolf Breuer, aleshores cap del Deutsche Bank, va resoldre el 2002 un conflicte d’interès amb Kirch amb un simple comentari televisat sobre les presumptes dificultats que travessava el magnat. El comentari va precipitar la ruïna de Kirch, en la qual Deutsche Bank estava interessat i de la qual va treure profit. Després d’un plet de deu anys que va sobreviure Kirch, un jutjat de Munic va sentenciar el banc a pagar una indemnització encara per determinar, però que podria arribar als 1.500 milions d’euros. Que després d’aquesta sentència la seu central del banc hagi estat registrada de nou en relació amb el cas és revelador.

La llista de delictes, jugades vergonyoses o sospites de delicte que envolten la institució és impressionant: blanqueig de diners, inflar la bombolla immobiliària americana, malversació, evasió fiscal, estafa, manipulació de balanços... Denominador comú de tots aquests delictes, judicialment sospitats o ja sentenciats, és una concentració en la maximització de l’obtenció de beneficis al més curt termini que ve de lluny, explica l’analista Artur Schmidt.

Presumint d’haver sortit il·lès i sense ajuda de la fallida de l’any 2008, Deutsche Bank es va beneficiar del rescat de més de 100.000 milions que va necessitar el Hypo Real Estate, banc en el qual tenia compromesos 2.000 milions d’euros en crèdits. L’entitat financera va ser també premiada amb la fusió del Postbank, que li va brindar milions de clients. L’arrogància dels directius davant aquests excessos i favors té ja una llarga tradició.

L’any 2004 l’anterior cap de l’entitat, Josef Ackermann, sortia dels jutjats de Düsseldorf fent el senyal de la victòria, després de declarar en un cas de corrupció. “Alemanya és l’únic país en el qual es jutja aquells que tenen èxit i generen benefici”, va sentenciar. En l’estafa del comerç d’emissions contaminants que ara envolta el banc, l’actual copresident, Jürgen Fitschen, ha mostrat la mateixa desimboltura: “El mètode del fiscal ha estat excessiu, em sento maltractat”, ha declarat el copresident. Després de Rolf Breuer, amb el cas Kirch, i d’Ackermann amb Mannesmann, Fitschen és el tercer cap consecutiu del Deutsche Bank amb seriosos problemes judicials.

6-I-12, R. Poch, lavanguardia