"Omnisciència reial ", Jordi Graupera
Les darreres setmanes has dit a fills, nebots, néts i menors en general que si no es portaven bé els Reis no els durien res més que carbó. (Advertència: si tens menys de 8 anys, demana al pare o a la mare que llegeixin aquest article abans de continuar.) El mecanisme pedagògic és discutible en molts sentits, però n’hi ha un que destaca per sobre dels altres. Com saben els Reis que t’has portat malament? Perquè ho veuen tot.
La primera part, l’equilibri entre portar-se bé i tenir regals, és fàcil de defensar: que fer les coses bé tingui premi ajuda a portar-se millor, i com que, a més, és excepcional –un cop l’any–, té un punt de justícia còsmica que devalua poc l’obligació de portar-se bé sense premi. Una altra cosa és fer un regal cada cop que el teu menor en custòdia fa una cosa bé: així és probable que li destrossis la vida. A més, el nen fragmentarà les seves accions per tal d’obtenir un premi per cada tram de comportament. Si per anar d’A a B hi ha un regal, el nen provarà de resistir a mig camí d’AaB, i co-brar-se un avançament, i així fins a l’infinit. Hi ha variacions més refinades: el fill d’un prohom de Barcelona em va explicar que el seu pare havia fet una llista de clàssics, i pagava cinc-centes pessetes per llibre llegit i discutit amb ell. Alguns moralistes famosos –com ara Kant– qüestionarien el mecanisme de soca-rel, fins i tot per al dia de Reis. El deure, ens dirien, ha d’obeir-se perquè sí, perquè saps que és bo. Relacionar deure i premi, més que reforçar el comportament, rebaixa el sentit de fer les coses bé.
Però pocs pares avaluen el comportament a l’hora d’executar la carta als Reis. Hi ha excepcions: el meu avi va demanar als Reis que s’enduguessin unes nines la nit del 6 al 7, vist el mal comportament de la meva mare i la seva germana un cop posseïen el premi. Normalment, però, els regals són proporcionals a l’economia familiar, corregint segons els valors que cadascú practiqui. I aquí és on entra el problema de l’omnisciència reial: si els Reis ho veuen tot, però els regals no depenen d’allò que veuen, una de dues, o bé en realitat els Reis no ho veuen tot –i, especialment, semblen no veure les malifetes que fas quan estàs tot sol–, o bé el comportament és irrellevant a l’hora d’aconseguir millors regals.
De totes les coses que els Reis censurarien i que es fan en completa solitud, la més comuna és mentir. Amb perspectiva, és comprensible que els Reis siguin misericordiosos amb la mentida. El nen, en canvi, fins als 8 o 9 anys, pensa que hi ha qui el vigila fins a la consciència, però comprova que no se’l castiga si el delicte no es fa públic. Un cop els embolicadors de regals s’identifiquen, aprèn que no hi ha càstigs immediats per als vicis secrets. Arribats a aquest punt, un pessimista diria que l’ensenyament fonamental dels Reis és la llibertat de mentir; un optimista diria que aprenem el poder de la consciència individual. Un cínic diria que són la mateixa cosa.
5-I-12, Jordi Graupera, lavanguardia
