"Evasió fiscal", Xavier Sala i Martín
Entrem al sisè any de crisi a Espanya sense massa perspectives de solució. El que va començar sent una caiguda de la construcció es va convertir en una recessió financera i ha acabat sent un monumental remolí fiscal: la política d’austeritat per tancar el dèficit agreuja la recessió i això, al seu torn, redueix la recaptació impositiva, cosa que empitjora el dèficit i que comporta més austeritat. Tota una espiral negativa de la qual serà molt difícil sortir-ne.
Al centre del remolí hi ha el problema de l’evasió fiscal. Entre el 2008 i el 2009, l’activitat econòmica va caure aproximadament un 4%, mentre que la recaptació es va desplomar quasi un 40%. Clarament hi ha un problema d’evasió però quasi ningú no es pregunta: ¿i per què la gent evadeix impostos? El petit gran llibre titulat The (Honest) Truth about Dishonesty, de Dan Ariely, un economista de la conducta que estudia el problema de la deshonestedat, ens dóna algunes pistes.
Ariely explica que, si bé és cert que al món hi ha unes quantes persones que cometen grans estafes (Bernie Madoff, Fèlix Millet, Mario Conde, etcètera), la veritat és que el que roben aquests pocs grans malfactors és només una petita part del que es roba cada dia al món. La major part se sostrau en petites quantitats i ho fan persones normals que es consideren honestes. De fet, segons Ariely, el 98% de la població cometem petits actes de deshonestedat: ens emportem material de l’oficina, baixem il·legalment música d’internet, fotocopiem llibres, simulem penal quan juguem a futbol o movem la bola quan juguem a golf. La teoria d’Ariely, basada en la psicologia, postula que la gent vol dues coses aparentment contradictòries: d’una banda, vol tenir l’autoestima de veure’s a si mateixa com a honesta i honorable. D’una altra banda vol gaudir dels beneficis d’evadir. Dic que aquests dos objectius semblen contraposats perquè quan un és deshonest, obté el benefici de fer trampes però perd autoestima. I, quan és honest, té una bona imatge de si mateix, però no obté el benefici de l’engany. La teoria d’Ariely és que gràcies a la psicologia cognitiva flexible, l’ésser humà és capaç de compaginar els dos objectius aparentment contradictoris tot autojustificant petites dosis de trampa. Quan robem un bolígraf de l’oficina ens autoconvencem que és per treballar a casa. Quan el nostre jugador simula un penal, pensem que és legal si l’àrbitre no ho veu. Racionalitzem la deshonestedat.
Ariely comprova les seves teories amb experiments. En un dels més famosos, fa que 100 estudiants solucionin 10 problemes matemàtics en un paper durant 5 minuts i els dóna 50 cèntims per cada encert. A la meitat d’ells, escollits aleatòriament, el professor corregeix els resultats. A l’altra meitat, se’ls demana que s’autoavaluï i informi del nombre d’encerts. A més, se’ls permet que destrueixin els papers perquè ningú no pugui comprovar si diuen la veritat. Els resultats són sorprenents: la mitjana d’encerts en el grup corregit pel professor és de quatre, mentre que la del grup autoavaluat és de sis. És a dir, quan no hi ha manera de comprovar si menteixen, gairebé tots els estudiants són deshonestos i inflen els seus resultats (i per tant els seus premis) en un 50%!
L’interessant és que quan es repeteix l’experiment i, en lloc de 50 cèntims es paguen 10 dòlars per cada resposta encertada, els estudiants tramposos no n’inflen més sinó menys. Sembla que exagerar resultats per “robar” un dòlar addicional et permet continuar sentint-te honest, però “robar” 20 dòlars ja no. La deshonestedat és més justificable si és petita.
En un altre experiment Ariely posa dins del grup que s’autoavalua un estudiant-actor que, al cap d’un minut, s’aixeca i anuncia que ha solucionat tots els problemes, cosa que és absolutament impossible. Els altres estudiants, en veure que aquest mini-Madoff fa trampes, automàticament inflen en un 50% addicional el seu nombre d’encerts. La deshonestedat sembla que s’encomana! I això ens torna a portar al frau fiscal. A l’hora d’enganyar hisenda, també és cert que hi ha uns quants espavilats que evadeixen enormes quantitats d’impostos, però la major part dels diners que l’Estat deixa de recaptar és evadida en petites quantitats per la majoria de ciutadans: els que no paguen l’IVA de l’electricista, inflen les despeses deduïbles, compren la meitat de l’habitatge en negre o no declaren les propines, el salari de la dona de fer feines o la cangur dels nens.
Tots aquests contribuents troben la manera de racionalitzar les seves petites evasions fiscals. Aquest procés d’autojustificació és especialment senzill en països com Espanya, on la gent veu que la casta política ha dilapidat quantitats ingents de diners en obres públiques inútils, que els casos de corrupció es destapen amb una freqüència preocupant, que els veïns evadeixen sense rubor i amb total impunitat, que hi ha gent que abusa del PER, el Pirmi o prestacions d’atur o que el ministre d’Hisenda argumenta que es veu “obligat” a apujar l’IVA als que compleixen perquè hi ha alguns espavilats que no compleixen.
A més de posar més inspectors o d’augmentar els càstigs, doncs, potser el que hauria de fer el president del Govern espanyol és mirar als ulls dels ciutadans i explicar-los per què pagar impostos no és llençar els diners. Si aconsegueix ferho convincentment, reduirà el marge per a l’autojustificació del frau. El problema és que no ho aconseguirà perquè se li escaparà el riure por sota el nas. I aquest és el veritable drama de l’evasió fiscal.
2-I-13, Xavier Sala i Martín, Universitat de Colúmbia, UPF i Fundació Umbele www.columbia.edu, lavanguardia