cal Transparència amb contribuents, morosos, defraudadors, evasors, amnistiats...
El ministre Cristóbal Montoro està disposat a publicar la llista dels grans defraudadors i dels morosos més importants de l’Estat. El titular d’Hisenda té intenció de fer posar vermells els qui incompleixen les seves obligacions fiscals, encara que la sensació és que es tracta de personatges que difícilment s’enrojolen per qüestions dineràries. Ja que vestir els inspectors com el cobrador del frac seria un dispendi per als cabals públics, ha amenaçat d’elaborar el hit parade dels contribuents més incomplidors, amb la voluntat que la pressió social els empenyi a regularitzar la seva situació. No li serà fàcil a Montoro poder fer la seva pròpia llista dels 40 principals. Encara que la música soni bé, la lletra és difícil de compondre. O dit menys metafòricament, ara com ara és impossible donar publicitat a dades personals, ja que ho prohibeix expressament la llei general Tributària, que denega a l’Administració la possibilitat de fer-ho. Així que el ministre haurà de modificar la llei, i no només això, haurà d’establir molt clarament els criteris a partir dels quals es poden divulgar noms dels contribuents.
La mesura que està rumiant el titular d’Hisenda no és en si mateixa cap excentricitat, ja que al Regne Unit i a Irlanda s’aplica sense problemes. Però en qualsevol cas, la relació del món anglosaxó amb els diners és una mica especial. Ja al segle XVIII, l’estadista Benjamin Disraeli sostenia que “el millor que podem fer pels altres no és compartir amb ells les nostres riqueses, sinó mostrar-los les seves”. Pel que es veu, la desconfiança envers les butxaques alienes està perfectament documentada en la història de la política britànica.
Però a l’Europa del sud, on es paguen els impostos amb les mateixes ganes que quan anem al dentista, les coses resulten més complexes. Josep Borrell va amenaçar de treure la llista dels defraudadors quan era secretari d’Estat d’Hisenda, encara que finalment la seva intenció va quedar en no-res, perquè no va trobar suports ni tan sols dins del mateix Govern.
En qualsevol cas, un morós és algú que no pot pagar un deute i un defraudador és qui eludeix les seves obligacions. Hisenda té pendents de cobrament més de 8.300 milions de particulars i empreses, però la xifra dels qui defrauden es desconeix. Aquest és el principal problema de Montoro, el dels diners que s’escapen del seu control. El Govern grec va poder conèixer alguns dels seus defraudadors quan Christine Lagarde li va lliurar una llista procedent del banc suís HSBC, que va treure’n un treballador deslleial. Per fer aflorar els noms dels campions del diner negre a Espanya es necessitaria una infidelitat així. En qualsevol cas, mentrestant, Hisenda podria donar-nos la llista dels aministiats fiscalment. Una cosa és que els hagi sortit barata la seva malifeta i una altra, que no paguin la pena de l’escarni públic.
16-XII-12, M. Carol, lavanguardia
