"Venalitat entre bombolles", Manel Pérez

Cada crisi econòmica acaba deixant al descobert les vergonyes dels protagonistes més rutilants de les bombolles prèvies. Els astres de l’enginyeria financera, l’amiguisme i la corrupció acaben estavellant-se de manera inopinada quan el canvi del cicle econòmic escapça la piràmide sobre la qual han construït la seva tramposa fortuna.

Així va ser en l’anterior crisi de mitjans dels anys noranta, quan mags com Mario Conde i Javier de la Rosa van quedar retratats com a amics dels béns aliens i devots de les pràctiques més fosques del món mercantil. Un bon recordatori que la criminalitat econòmica no fa mai escarafalls a orígens geogràfics ni credos.

Aquest és també ara el cas de Gerardo Díaz Ferran, a presó després d’una llarga escapada de gairebé quatre anys en què ha enganyat simultàniament empleats, socis, creditors i col·legues empresaris.

Són tots personatges diferents i la intenció de portar-los ara a col·lació no és la de comparar les seves virtuts. L’interessant és el que puguin revelar de la societat.

 

 

Els dos grans taurons que van operar a mitjans dels ansy vuitanta fins a mitjans dels noranta del segle passat van posar en evidència la mediocritat i la venalitat de gran part de la classe dirigent espanyola, incloent-hi polítics en el sentit més ampli –governants, reguladors, supervisors, responsables de la Hisenda pública– però també d’una determinada tecnocràcia, aquest nombrós grup que fa molts anys que reclama un nivell més alt de control i independència sobre la vida econòmica i social –gestors, auditors, comptables, analistes– que no van detectar fins que ja va ser massa tard les dues estafes més monumentals de la història econòmica espanyola de tots els temps. En conseqüència, la caiguda d’aquestes dues icones de la cobdícia sense escrúpols, Conde i De la Rosa; De la Rosa i Conde, va alterar i va alarmar profundament la vida política i institucional espanyola. Des de membres rellevants dels governs de l’època, a Madrid i Barcelona, fins al governador del Banc d’Espanya o responsables d’òrgans supervisors o reguladors de segon ordre, van perdre càrrec i reputació. També va ser dur per a una elit empresarial que va aspirar a treure partit de possibles negocis amb personatges tan perillosos abans que quedarse’n al marge.

Sembla obvi que el cas de Díaz Ferrán no té, de moment, efectes sísmics tan rellevants. Fins ara, les seves principals vergonyes públiques se cenyeixen a l’àmbit privat, és a dir, al de la patronal CEOE, que l’exresponsable del Grup Marsans va presidir durant tres truculents anys. Temps que va aprofitar per utilitzar la seva privilegiada posició amb la finalitat d’enganyar i ocultar que, mentre en públic reclamava sacrificis arreu, ell estava saquejant amb una fúria desencadenada les seves empreses per augmentar el seu botí particular. No es tracta d’utilitzar un cas per condemnar el grup, ja que la gran majoria dels empresaris repudien aquests comportaments, però no seria sobrer algun exercici d’autocrítica per part de la CEOE, una patronal que ara actua com si mai no hagués conegut el tal Gerardo. Les sospites fundades sobre el comportament mercantil de Díaz Ferrán eren vox pòpuli a Madrid abans que fos nomenat, sense crítiques, president de la CEOE. Si aquestes són les conseqüències col·lectives de l’affaire Díaz Ferrán, sembla temptador avançar un judici benèvol sobre quina ha estat l’evolució de la societat espanyola, entre una bombolla i una altra.

No hem d’afanyar-nos. Primer, convé no oblidar que la carrera de l’ara empresonat a Soto del Real no s’explicaria sense la dilatada connivència de l’administració. Aquest capitalisme d’amics que avui –igual que fa vint anys– continua florint a la capital del Regne transmutant tan lucrativament pressupostos públics en beneficis privats. Un miracle que segueix plenament operatiu avui dia. El grup turístic de Díaz Ferrán es va crear i va finançar gràcies a contractes públics i ajuts amb càrrec al pressupost. 

Però potser el més important és que possiblement Díaz Ferrán tot i ser un personatge rellevant, després de tot és secundari en l’agitada tasca de posar la societat econòmica espanyola davant el seu propi mirall. Amb totes les seves maldats, el seu paper empal·lideix si el comparem amb el dels veritables –i abundosos– protagonistes de la bombolla anterior. Els responsables de tantes caixes d’estalvis dilapidadores del patrimoni social, entabanadores d’endeutats, ara desnonats. Els supervisors de les entitats financeres que van assegurar fins un segon abans de l’òbit sistèmic que tot estava bé i la salut dels seus nois era la millor del món. Els governants que es van passar molts anys rient les gràcies a una bombolla que estava deformant l’economia. Els especuladors que es van creure genis perquè eren capaços de vendre maons en temps rècord i amb beneficis d’infart. Mirant així les coses, la conducta dels rectors econòmics del país no ha millorat gaire d’una bombolla a l’altra.

9-XII-12, Manel Pérez, lavanguardia