quants, dels Nostres 216.000 milions donats a la banca privada, es perdran definitivament?
Els ajuts directes de l’Estat a la banca des de l’inici de la crisi equivalen al 21% del PIB d’Espanya o, dit d’una altra manera, 216.000 milions d’euros. De tota aquesta enorme quantitat de diners ningú no sap del cert quina part se’n podrà recuperar i retornar en un futur a les arques de l’Estat i, contràriament, quant pujarà la partida dels diners del contribuent que s’acabarà perdent de manera definitiva. Es calcula que més de la meitat, 120.000 milions, comporten molt de risc perquè afecten el sanejament d’entitats que estaven en fallida i se’ls ha hagut d’injectar diners per a préstecs i capital (uns 59.000 milions), i que al voltant de 61.000 milions són per a l’anomenat banc dolent...
Per a José Luis Martínez Campuzano, estrateg en cap de Citi, “tot estarà en funció de tres variables: la gestió del banc dolent ha de ser eficient; la situació de l’economia ha de millorar gràcies a la inversió i les empreses; i, finalment, cal que superem tots la crisi de l’euro”. Com que tot això sembla avui molt lluny de ser una realitat, la conclusió només pot ser més negativa. “Bona part dels diners invertits en capital es perdran”, admet Campuzano. Els diners dels contribuents, els mateixos que ha calgut treure en ocasions d’algunes partides socials, no tornaran i, el que és pitjor, l’estabilització del sector financer i la normalització del crèdit no és en absolut un fet imminent...
Els ajuts directes de l’Estat a la banca des que va començar la crisi –sense comptar les ja amortitzades o altres que s’hi podrien sumar, com els préstecs del Banc Central Europeu (BCE)– comprometen en l’actualitat al voltant de 216.000 milions d’euros, l’equivalent al 21% del producte interior brut (PIB) d’Espanya. El sector s’ha beneficiat dels diners públics des de l’octubre del 2008, quan la tempesta financera que va seguir la caiguda del banc d’inversió Lehman Brothers va posar en perill l’economia i les finances mundials.
En aquell moment es van arbitrar dues mesures urgents per pal·liar la falta de liquiditat. Es va crear el fons d’adquisició d’actius financers (FAAF), un sistema d’avals que va permetre a la banca captar 19.300 milions als mercats, i que ja es va liquidar; i es va muntar un programa d’avals del Tresor, encara vigent, i que a finals d’octubre recolzava emissions de deute del conjunt de la banca per valor de 76.200 milions d’euros.
Però les partides més importants –i on es concentra el risc més gran per a l’Estat i, en conseqüència, per al contribuent– són a les injeccions directes de préstecs i capital a les entitats financeres, d’una banda, i al banc dolent, de l’altra. Entre el que ja s’ha desemborsat i el que arribarà els propers mesos pels dos conceptes s’haurà regat la part més dèbil del sector financer amb uns 120.200 milions.
A diferència de les anteriors facilitats de liquiditat, aquí del que es tractava i del que es tracta és de la solvència. Clar i català: milers de milions d’euros per evitar (o retardar) la fallida d’entitats concretes.
En el primer d’aquests apartats s’emmarca l’activitat del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), creat el juny del 2009, pocs mesos després de la intervenció de Caja Castilla La Mancha (CCM) per propiciar la reestructuració del sector. Les participacions preferents i després l’entrada directa en el capital van regar amb milers de milions les caixes d’estalvis, la qual cosa els va permetre, en la majoria dels casos, fusionar-se, tancar milers d’oficines, acomiadar bona part de les seves plantilles i... arribar al 2012 amb uns balanços infestats de risc immobiliari, amb els comptes de resultats en vermell o molt pròxims a estar-ho i amb la seva viabilitat futura seriosament compromesa.
Aquest panorama, empitjorat a propòsit pel Govern en obligar a realitzar a tot el sector provisions per uns 85.000 milions d’euros per sanejar els actius tòxics del maó, és el que va motivar, el juliol passat, la petició d’ajuda europea, concretada aquesta setmana en els 37.000 milions d’euros concedits a Bankia, Catalunya Banc, Nova Galicia i el Banc de València, les quatre entitats nacionalitzades pel FROB.
Entre els primers préstecs (mai retornats), les primeres injeccions del FROB i les que farà ara gràcies a l’ajuda europea, freguen els 59.000 milions d’euros. La xifra encara augmentarà en uns quants milers de milions més quan Liberbank, BMN i la fusionada España-Duero demanin els ajuts necessaris per cobrir les seves necessitats de capital d’aquí dues setmanes.
Precisament, els fons europeus han propiciat que la factura es dispari per la imposició de la troica –BCE, Fons Monetari Internacional (FMI) i Unió Europea– de crear un banc dolent, batejat com la Sareb.
La societat requerirà d’entrada 2.400 milions en capital públic i una part essencial del seu funcionament és que emetrà bons amb l’aval de l’Estat que lliurarà als bancs– a canvi dels seus préstecs al sector promotor i actius immobiliaris– perquè puguin obtenir liquiditat immediata del BCE.
Tot i que el Govern vol que l’Estat sigui minoritari al banc dolent, els bons estan garantits i es consideren una ajuda pública a tots els efectes. Ja hi ha compromesos bons per 44.000 milions per a les quatre entitats nacionalitzades i el Banc d’Espanya calcula que faran falta uns 15.000 milions d’euros més per a les que demanaran ajuda tot seguit.
Finalment, falta comptabilitzar una partida incerta, associada a la venda de les caixes per part de l’Estat. Les subhastes que fins ara ha dut a terme el Banc d’Espanya per adjudicar les entitats intervingudes o nacionalitzades han incorporat el que al sector es coneix com un esquema de protecció d’actius (EPA). Aquest instrument és una espècie d’assegurança que cobreix el comprador d’una part de les pèrdues d’una determinada cartera de crèdits durant un temps determinat, generalment deu anys.
L’EPA més important de les cinc subhastes ha estat el de la CAM, que també és la caixa més gran rescatada. El Sabadell, el seu comprador, es va garantir la cobertura de crèdits per 24.600 milions d’euros –gairebé tots ells del sector immobiliari–, que ja tenien provisions per 3.900 milions. Per tant, el risc net es reduïa a 20.700 milions d’euros, dels quals el fons de garantia de dipòsits (FGD) respondria en un futur del 80%: 16.560 milions. El Sabadell va dir al seu dia que la pèrdua esperada s’aproparà a aquesta xifra.
La resta d’esquemes de protecció d’actius concedits ocasionaran, previsiblement, pèrdues molt inferiors. El del Banc de València, per exemple, només cobreix una cartera de 5.500 milions d’euros i el Banc d’Espanya calcula que la pèrdua esperada no serà superior als 600 milions d’euros. Unnim va ser traspassada al BBVA amb un EPA que podria impactar en el FGD amb uns 1.000 milions més, mentre que CCM i CajaSur podrien afegir-hi, en el pitjor dels casos, uns 1.000 milions més.
2-XII-12, L. Agustina, lavanguardia