el prohibicionismo en materia de drogas, principal enemigo de la democracia y libertades latinoamericanas

En dècades recents els països d’Amèrica Llatina han fet esforços significatius en l’enfortiment de l’Estat i la consolidació de la democràcia a la regió. Alhora les xarxes criminals –enteses com el conjunt de relacions entre els agents legals i il·legals que participen en activitats criminals– s’han enfortit. Ara tenen un paper important en les economies formals i informals de la regió i en les institucions polítiques, erosionen el teixit social i amenacen els avanços aconseguits.

Les xarxes criminals distorsionen les més importants forces de canvi a Amèrica Llatina: la globalització, la tecnologia, l’obertura de nous mercats, la cooperació regional i la democràcia. Avui Llatinoamèrica té més democràcia (formal), un flux més gran d’inversió i comerç exterior, una classe mitjana en creixement i més desenvolupament tecnològic que 20 anys enrere. I també més crim organitzat. Les xarxes criminals han passat per sobre de les institucions legals i s’han beneficiat dels canvis en les dècades recents, aprofitant les llacunes del sistema internacional i les vulnerabilitats de les democràcies. El resultat ha estat la seva expansió en els mercats internacionals, a través d’uns sistemes que es troben fora de la legalitat, basats en relacions de clientelisme i corrupció.

Les faccions criminals –ja sigui els càrtels a Mèxic, les bandes a Colòmbia o els comandos al Brasil– són només la part més visible d’aquestes xarxes. El crim organitzat és més que això: un sistema basat en una sèrie de relacions complexes que connecten el món legal amb l’il·legal, del qual són part polítics, jutges i fiscals que estan disposats a modificar decisions i sentències per diners; policies i personal militar implicats en activitats il·legals i empresaris involucrats en el blanqueig de diners.

Els ingressos obtinguts pels mercats il·legals són enormes i competeixen en mida amb els mercats de commodities més rellevants d’Amèrica Llatina. Considerem només els guanys de les vendes de cocaïna a Amèrica del Nord, que, segons l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte, pugen aproximadament a 35.000 milions de dòlars. A això cal afegir-hi 26.000 milions de dòlars més de la venda d’aquesta substància a Europa occidental i central.

La immensa majoria d’aquests recursos es queden en poder de les organitzacions delictives dels països desenvolupats i es renten en els centres financers mundials, mentre que només una petita quantitat torna a Llatinoamèrica.

L’expansió de les xarxes criminals no només té lloc a través de les fronteres; els mercats il·legals han augmentat dins dels països. El Brasil és el segon consumidor de cocaïna al món en termes relatius, i l’Argentina en té la taxa de prevalença més important. Així mateix, l’extorsió està augmentant a Amèrica Central i la mineria il·legal és un negoci molt pròsper a Colòmbia, amb l’or convertint-se en la nova cocaïna, més fàcil de comercialitzar i amb un nivell de risc inferior.

La violència és l’altra moneda de canvi a Amèrica Llatina. Amb l’excepció d’uns quants grups guerrillers, el crim organitzat és l’únic actor estratègic a la regió que té la capacitat de disputar a l’Estat el monopoli de l’ús legítim de la força. Atesa la inexistència de formes legals de mediació, la violència és el llenguatge utilitzat per les xarxes delictives per resoldre les seves disputes. Quan la corrupció i les aliances amb els funcionaris públics no funcionen, les xarxes criminals s’enfronten a les institucions estatals directament.

De fet, la majoria dels països llatinoamericans supera per molt el llindar dels deu homicidis per 100.000 habitants que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) utilitza per determinar un nivell “epidèmic” de violència. Països com ara Hondures, el Salvador i Guatemala tenen les taxes d’homicidis més altes del món, relacionats amb una notable densitat d’estructures criminals. L’obsessió dels polítics per imposar l’imperi de la llei mitjançant mètodes de mà dura i la guerra contra els criminals només ha provocat més inseguretat per als ciutadans.

Per trencar el poder distorsionador de les xarxes criminals cal primer confrontar les distorsions que les perpetuen: la fracassada guerra contra les drogues i la penalització dels consumidors; la creixent privatització de la seguretat, sistemes carceraris que incrementen les capacitats dels delinqüents i sistemes judicials que revictimitzen els ciutadans afectats pels delictes.

La clau està a construir institucions democràtiques prou fortes per contenir la violència i protegir els ciutadans, cosa que al seu torn necessita líders polítics que proposin noves opcions i societats que assumeixin més responsabilitat sobre el seu destí. Aquests debats estan avui en curs a Amèrica Llatina i han arribat a un punt crucial: els governs i ciutadans de Llatinoamèrica poden reconèixer i abordar les distorsions de les seves pròpies concepcions o poden continuar per un camí de corrupció i violència que erosiona tant els estats com la mateixa idea de la ciutadania.

21-XI-12, Juan Carlos Garzón Vergara, investigador del Centro de Estudios Latinoamericanos, Universidad de Georgetown, lavanguardia