"Alauites i alevis a Síria i Turquia", Maria-Àngels Roque
Les minories, encara que siguin àmplies, tendeixen a ser minoritzades, especialment als territoris dominats per majories. Un bon exemple n’és la kurda, la minoria ètnica més gran de l’Orient Mitjà, amb més de quaranta milions de persones. Repartida entre diversos estats, no n’hi ha dades fiables. Aproximadament un 45% viu a Turquia, un 25% a l’Iran, un 25% més a l’Iraq i un 5%, a Síria. El 1988 Saddam Hussein va atacar els kurds iraquians amb armes químiques i actualment tenen seriosos problemes especialment a Turquia. La majoria dels kurds són sunnites però alguns també professen el yazidisme, religió preislàmica que creu en la metempsicosi o transmigració de l’ànima. En això s’assemblen als alauites, secta xiïta siriana, i els alevis turcs, considerats herètics dins de l’islam.
L’islam és majoritàriament sunnita, al voltant d’un 85%. Excepte a l’Iran, els xiïtes es troben en estats on els sunnites tenien i tenen el poder. Per això xoca que els alauites, una minoria demogràfica siriana del 13%, siguin políticament dominants. Però d’on surten, els alauites? El territori alauita sirià és una regió accidentada anomenada Jebel Ansarié o muntanya dels nussairites, segons l’historiador Xavier de Planhol. Aquesta muntanya, menys atractiva que la libanesa, pertany als ressagats. La seva situació geogràfica va servir de refugi a les diferents sectes xiïtes, com els drusos i els ismaelites. La secta dels alauites va arribar-hi la primera i s’hi va mantenir sense organització pròpia fins que el 1920, sota el mandat francès, la seva regió va ser reconeguda com a territori autònom.
Bel·licosos per naturalesa, els alauites van ingressar massivament a les tropes indígenes, igual que els drusos i els txerquises. Els seus fills, enviats a les escoles militars gratuïtes, es van formar com a quadres del futur exèrcit sirià. Alhora, es va desenvolupar una classe mitjana de professors de secundària, membres de professions liberals i buròcrates. Al principi la seva meta no era el poder i tenien una visió regionalista; la militància alauita a Síria, com també la dels drusos, va passar per diverses etapes. Per tenir èxit, l’única diferència amb els drusos, assenyala el demògraf Joseph Courbage, va ser que eren més nombrosos.
Però l’èxit dels alauites es va deure també, segons altres analistes, a una estructura molt menys organitzada, més receptiva dels grups dissidents heterogenis. Procedent del xiisme, se’n van allunyar força per predicar un sincretisme en el qual es barregen elements musulmans, cristians i pagans que tenen com a fonament la creença de l’existència terrenal de nombroses emanacions divines, la primera de les quals és Alí, el gendre del profeta. Els alauites, com els alevis a Turquia, no tenen mesquites, han abandonat gran part de les pràctiques culturals musulmanes i han marcat les seves creences en nombrosos llocs de la regió on hi ha diversos centres de pelegrinatge, tombes de profetes i sants, on se celebren festes populars.
El terme utilitzat a Turquia per designar els alauites és alevi, del mateix origen religiós, però no ètnic. Sorgit del moviment dels safàvides de caràcter sufí, al principi es va propagar entre les tribus turques del nord-oest de l’Iran i de l’est d’Anatòlia. El càlcul actual és que els alevis són el 15% de la població turca, tot i que en realitat sembla que arriben al 25%. L’alevisme és la forma rural del bektaixisme que els geníssers van estendre per l’imperi turc, especialment als Balcans. Les relacions entre el poder otomà, fidel a un sunnisme força rígid que històricament es basava en l’antagonisme amb els safàvides del xiisme iranià, i la secta bektaixita, que s’anava apartant de l’ortodòxia, es van debilitar. L’imperi otomà es va acarnissar amb aquestes sectes, acusant-les de tota mena d’infàmies.
Els bektaixites es van unir als alevis en oposició al poder i, com els alauites a Síria amb el Baas, per als alevis turcs la revolució kemalista i l’Estat laic van suposar un alliberament. El kemalisme va eliminar el problema xiïta almenys durant un quart de segle. L’ètica de la secta basada en la immanència divina de tots els éssers humans i la igualtat de totes creences es plasmava en un programa de progrés i justícia social que es va expressar amb freqüència en doctrines d’extrema esquerra i certa mística utòpica d’emancipació. Molts músics, periodistes i escriptors són alevis i actualment continuen la lluita per tenir els mateixos drets que els sunnites.
El joc de les aliances no es desenvolupa només en la religió sinó en la distribució del poder. Van ser els britànics els que van afavorir el poder sunnita a l’Orient Mitjà, com en el cas de l’Iraq. Hafiz al-Assad, malgrat la semblança ideològica baasista amb el règim iraquià i que era àrab, a la guerra Iraq-Iran estava de part de l’Iran i a la del Líban, dels maronites. El fet que la branca wahhabita de l’islam sunnita consideri herètic el xiisme no ajuda gaire. Les matances actuals més importants s’estan produint entre musulmans. L’Orient Mitjà és víctima de les relacions de força locals al tauler internacional.
26-XI-12, Maria-Àngels Roque, lavanguardia