entre la democràcia de la popia decissió i la imposició de l’Estat

Catalunya podria pronunciar-se en la propera legislatura sobre el seu futur, en un referèndum que el president de la Generalitat s'ha compromès a celebrar. El futur pot ser la independència o la permanència a Espanya, potser amb altres condicions. En el club de les nacions sense Estat les opcions estan obertes: alguns volen volar per lliure com va decidir Eslovàquia en una votació parlamentària, o com es planteja Escòcia amb un referèndum; uns altres només demanen més corda per a l'estel, com Quebec, que ha rebutjat en dos referèndums ser independent de Canadà, o Flandes, on creix el secessionisme però no hi ha un full de ruta per a la ruptura.

ESCÒCIA
Sí o no a la secessió, en el 2014. Si William Wallace aixequés el cap, podria intentar repetir la proesa de fa 700 anys, ara sense espasa i amb la força del seu vot. El capdavanter independentista escocès podria participar en el referèndum sobre la segregació del
Regne Unit que el primer ministre escocès, Alex Salmond, ha anunciat per a la tardor del 2014. El moment triat és altament simbòlic, set segles després de la batalla de Bannockburn, una èpica victòria escocesa enfront dels anglesos, en les guerres d'independència d'Escòcia en les quals va lluitar Braveheart. Però Salmond, líder de l'independentista SNP, amb majoria absoluta des del 2011 al Parlament autonòmic, no té la victòria assegurada en el plebiscit: els sondejos pronostiquen que el sí no arriba al 40%. Per això es dóna temps per intentar millorar els resultats i “restablir” la independència. Escòcia forma part del Regne Unit des de 1707 per l'Acta d'Unió.

La convocatòria de la consulta està sent objecte d'intenses negociacions entre els governs escocès i britànic. Londres vol que se celebri abans, en el 2013, i que la pregunta sigui clara: sí o no a la independència. Edimburg preveu incorporar una segona pregunta, perquè els votants puguin també aprovar o rebutjar una tercera via –alternativa a la dicotomia independència/statu quo– per elevar el sostre de competències autonòmic, la qual cosa es coneix en l'argot polític com devo-max. L'acord s'espera per a finals d'octubre. En les negociacions, Salmond ha donat clares mostres de voler entendre's amb Londres; una victòria del si en el plebiscit, per legal que sigui, no implicaria la independència, que ha de ser pactada amb el Parlament de Westminster. I entre les moltes cartes en joc està la propietat futura dels rics jaciments de petroli del mar del Nord.

QUEBEC
El soberanisme s'espavila. La província francòfona de Canadà ha estat durant anys un referent per als sobiranistes europeus, que han observat amb lupa els vaivens del fervor independentista de Quebec. Governat des de 1976 alternativament per sobiranistes i liberals, a Quebec s'han celebrat dos referèndums d'independència –en 1980 i 1995– en els quals s'ha imposat la permanència en l'Estat federal. En el primer plebiscit la derrota del si va ser àmplia, però en el segon els va anar de 50.000 vots; es va acariciar la secessió amb el 49,4%.

Malgrat aquest resultat, el sentiment independentista es va refredar en els anys següents –en el 2003 els liberals van recuperar el govern–, encara que ha tornat a l'agenda política amb el triomf del PQ en les eleccions provincials d'aquest mes. Però la victòria ha estat tan curta –54 de 125 diputats– que el futur del govern de Pauline Marois estarà en mans de l'oposició. De fet, Marois no ha previst un full de ruta separatista i vincula la celebració d'un referèndum a la seguretat de la victòria del sí, que els sondejos situen ara entorn del 40%. La primera ministra de Quebec sí ha dit que sol·licitarà al seu homòleg canadenc que atorgui més poders al Govern provincial.

ESLOVÀQUIA
A diferència de l'ocorregut en altres països de l'Est, en els quals les revolucions i ruptures van ser traumàtiques, la independència d'Eslovàquia, en 1993, es va produir de forma pacífica. Una independència gairebé de vellut, com la revolució que va derrocar el règim comunista a Txecoslovàquia quatre anys abans. El nacionalisme eslovac, latent durant els anys de la participació en l'estructura de Txecoslovàquia, va despertar amb la caiguda del mur de Berlín i va ser decisiu en la ruptura pacífica de l'Estat, en la qual també van pesar les diferències de criteri sobre la participació en l'estructura federal. La divisió en dos països, Eslovàquia i la República Txeca, va anar el resultat d'una votació parlamentària pactada, que va entrar en vigor l'1 de gener de 1993.

MONTENEGRO
L'antiga república iugoslava va estrenar la seva condició d'Estat independent en el 2006, com a resultat d'un plebiscit en el qual el 55,5% –suficient per superar el llindar mínim del 55%– va recolzar la separació de la unió estatal que formava amb Sèrbia des de 1918. Aquesta petita república recobrava així la independència que li havia estat reconeguda en 1878 al congrés de Berlín. Sèrbia va reconèixer el resultat i el president Boris Tadic va enviar un missatge de pau i prosperitat als ciutadans de Montenegro, en la sessió parlamentària en la qual es va ratificar la decisió adoptada en el referèndum. La unió entre Sèrbia i Montenegro era tot el que quedava de la federació de sis repúbliques que conformaven l'antiga Iugoslàvia.

TIBET
Envaït per Xina en 1959, Tibet no reclama la independència, encara que els tibetans consideren que la regió va ser funcionalment independent durant gran part de la seva història, sinó que se li reconegui una àmplia autonomia cultural i política. La seva causa pacífica desperta suports internacionals i ha estat reconeguda amb el Nobel de la Pau al seu líder polític i religiós, el Dalái Lama, exiliat des de 1959 en el nord d'Índia, que per tornar a Tibet demana garanties a Xina que respectarà la identitat del seu poble. En les últimes negociacions, en el 2008, els enviats del Dalái Lama van proposar una fórmula per aconseguir més autonomia de Pequín, la resposta de la qual va ser que no permetria al Tibet el tipus de llibertat que atorga a Hong Kong o a Macau.

29-IX-12, S. Hinojosa, lavanguardia