"Inside job", Charles Ferguson

L’autor de l’oscaritzat documental ‘Inside job’ demana càstigs reals per a la delinqüència financera

Justo Barranco, 28-X-12, diners/lavanguardia

http://vimeo.com/24981578 (película en línea)

“Muchos estadounidenses siguen creyendo en el sueño americano. Uno se pregunta cuánto tiempo podrán conservar esa ilusión ahora que EE.UU. se está convirtiendo en uno de los países más injustos, rígidos y con menos movilidad social del mundo industrializado. Los ingresos parentales determinan en un 50% las perspectivas económicas de sus hijos. Alemania, Suecia e incluso la clasista Francia tienen más movilidad social: los ingresos parentales no determinan más que en un 30% las perspectivas de la siguiente generación. En sociedades verdaderamente equitativas como Canadá, Noruega, Dinamarca y Finlandia, los ingresos parentales sólo determinan un 20%”.

Els anomenats ecosistemes de dosser són universos de flora i fauna que proliferen a les capçades d’arbres molt alts i porten una existència en bona mesura independent dels sistemes que ocupen els estrats inferiors del bosc. Tenen el millor accés possible a la llum solar i bloquegen de passada l’accés al sol de tots els situats per sota. El fenomen és més complex, ja que en aquestes copes dels arbres situades entre 30 i 50 metres d’altura es troba bona part de la biodiversitat del món sencer, però en tot cas és la imatge que l’autor de l’oscaritzat documental Inside job, Charles Ferguson, ha triat per caracteritzar l’economia que predomina avui: “Els colossals ingressos acumulats per l’estreta franja d’una superelit situada a dalt de tot de la piràmide de la riquesa ha generat una espècie d’economia del dosser a escala global que ha perdut el contacte amb les nacions i les persones de les quals van sorgir”, escriu al seu nou llibre, titulat en anglès Predator nation, però traduït al castellà, perquè no hi hagi cap equivocació possible, també com a Inside job.

Així doncs, no es tracta de la mateixa obra, encara que van en la mateixa línia, i al llibre aprofundeix més en les proves que hi ha un nombrós grup de banquers que haurien d’estar en aquests moments entre reixes però que continuen gaudint de la seva llibertat i de les abundants bonificacions que han aconseguit. De fet, denuncia, continuen sense presentar-se càrrecs penals contra cap alt directiu financer per la crisi, i això que hi va haver “una conducta criminal generalitzada”. Que ja va començar abans: assegura que hi ha proves de col·laboració entre grans bancs dels Estats Units i europeus en el frau d’Enron, en el blanqueig de diner per als càrtels de la droga i l’exèrcit iranià, en l’ocultació de béns de dictadors, connivència per fixar preus i fraus financers diversos. “En els últims 30 anys –des que amb la reaganomics va començar la desregulació del sector, que continuaria amb Clinton– el sector financer dels Estats Units s’ha convertit en una indústria canalla”, denuncia. La desregulació ha creat un sector menys ètic i més perillós, capaç de crear crisis cada vegada més grans i evitar qualsevol càstig. Un sector la deriva deshonesta del qual, amb una cultura empresarial que “fomenta el frau sistemàtic”, va portar com a conseqüència natural el comportament que va propiciar la bombolla.

Així, l’autor creu que la imposició real de càstigs per la delinqüència financera a gran escala és un element clau de la re-regulació del sector: “Al Capone va dir una vegada que s’arriba molt més lluny en la vida amb una paraula amable i una pistola que amb una paraula amable sola”. De fet, creu que en realitat el problema no rau a trobar les millors maneres de regular les assegurances d’impagament de deute o de limitar el palanquejament bancari. El problema és aconseguir que els sistema polític i acadèmic del seu país –i amb ells l’economia i les regulacions– siguin més saludables, menys controlats per l’oligarquia que dicta les seves regles i les teories més adequades.

Unes regles i teories estructurades en interès del món financer o dels lobbies petrolífers, de grups que obtenen els seus ingents beneficis no d’una productivitat més gran sinó de transferències forçades de riquesa de la resta de la població. Unes regles i teories que han deixat les infraestructures, el sistema educatiu o les polítiques energètiques del país molt lluny de les d’una economia avançada, i han creat a més un enorme forat en els pressupostos federals. Com que l’autor no vol picar el crostó només dels polítics, dedica un capítol sencer als acadèmics que s’han omplert les butxaques ajudant el sector financer, assegurant que la “revolució del finançament hipotecari ha reduït el caràcter cíclic de l’economia” o publicant articles que avui sonen tan divertits com Estabilitat financera a Islàndia, pel qual la Cambra de Comerç Islandesa va pagar a Frederic Mishkin, professor a l’Escola de Negocis de Colúmbia, 120.000 dòlars el 2006, abans que caigués el país sencer.