vot des de l’estranger
L’ interès de les eleccions al Parlament de Catalunya és obvi després de la massiva manifestació de la Diada. El 25 de novembre, els catalans s’hi juguen alguna cosa més que designar la persona i el partit als quals correspondrà democràticament gestionar el futur, inclosa la possible celebració d’una consulta sobre si es vol o no un Estat propi a Europa. Aquest fet ha provocat una mobilització extraordinària per votar dels catalans que viuen a l’estranger. Però sembla que no ho tindran gaire fàcil.
Des d’arreu del món arriben queixes de catalans que, malgrat la seva intenció de concórrer a les urnes el 25-N, troben tants obstacles per fer-ho que sovint desisteixen d’exercir un dret que els correspon. Un dret sagrat, asseguren els polítics, en una democràcia. No és la primera vegada que passa. Viure a l’estranger és moltes vegades un problema per poder exercir els drets més elementals. A mesura que s’aprofundeix en la democràcia i que els avenços tecnològics ho permeten, la participació electoral hauria de ser més fàcil. Però no és així, sinó més aviat el contrari. La paperassa burocràtica que es demana a les legacions diplomàtiques converteix l’exercici electoral en una cursa d’obstacles gairebé impossible de superar. En aquest context, quin sentit té haver instituït el DNI electrònic si no n’hi ha prou per poder votar des de l’estranger?
A les darreres eleccions, dels 133.806 catalans censats a l’estranger només 22.236 van votar, un 16,6%. La resta va anar a parar, esclar, a la bossa de l’abstenció que els sociòlegs qualifiquen de tècnica. Per al 25-N són 156.000 els catalans censats a l’estranger i si es produeix una abstenció tècnica d’igual proporció, n’hi hauria més de 131.000 sense poder exercir el dret a vot. Una xifra que, amb una participació al voltant del 60%, podria afectar quatre escons al Parlament. No és pas una circumstància menor.
La pregunta és per què es posen tantes traves a l’exercici del vot del ciutadà que es troba a l’estranger i vol votar. Per desídia o per mala fe? Estem convençuts que es tracta del primer cas, però aleshores ve la pregunta de per què, en el cas de Galícia, la participació del votant de l’exterior està molt més garantida.
La darrera reforma electoral, de l’any 2011, que va establir el sistema de sol·licitud de vot per evitar fraus, requereix que el ciutadà sol·liciti el seu dret a votar en lloc que li enviïn directament la documentació perquè ho pugui fer. En el fons, es tracta d’una perversió del sistema, atesos els avenços tecnològics als quals ens hem referit abans. El problema afegit és que ni tan sols complimentant aquest requisit el ciutadà té garanties plenes de poder emetre el seu sufragi, atès que qualsevol circumstància, com ara una impugnació dels llistats electorals, pot situar l’elector fora de termini.
Hem defensat sempre la necessitat de fer servir la tecnologia en la pràctica electoral. Ja hi ha hagut experiències en l’àmbit municipal impulsades per la Generalitat que han estat un èxit, la qual cosa evidencia que la por del frau és més una excusa que no pas una justificació.
25-X-12, lavanguardia