"El periodisme argentí, en perill", Ricardo Kirchsbaum
Fa poques setmanes, manifestacions espontànies i massives van esclatar a moltes ciutats de l’Argentina. Ciutadans normals van sortir al carrer convocats a través de les xarxes socials per expressar el seu malestar per diverses decisions del Govern. La més important, el projecte d’una nova reelecció de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner (es tractaria de modificar la Constitució, ja que no permet un tercer mandat).
Els manifestants volien també emfatitzar el seu descoratjament per la creixent inseguretat i l’absència d’una política de protecció dels ciutadans.
Només un canal de televisió obert i un de cable van mostrar les imatges en viu d’aquesta protesta gegantina. Els altres mitjans en van transmetre breus flaixos amb títols que els desacreditaven, caracteritzant la gent que va sortir al carrer com a integrant d’un sector burgès que només s’interessa pel seu hedonisme.
El canal obert i el de cable que sí que van donar la paraula als manifestants pertanyen al Grup Clarín, al qual el Govern vol obligar, amb un pretès límit per a aquest 7 de desembre, a desinvertir i a lliurar almenys una d’aquestes emissores a la competència, oficialista, per cert.
La decisió es basa en una llei de mitjans audiovisuals aprovada fa tres anys, feta a mida per debilitar aquest grup. En què es basa aquesta acusació? Vet aquí un exemple: el diari Clarín té un sistema de televisió per cable important. Segurament per
R. KIRSCHBAUM, aquesta raó s’ha imposat en la llei una restricció del nombre de canals de cable que pot tenir una empresa. Tanmateix, hi ha competidors amb igual o més emissores de pagament però distribueixen per satèl·lit –o per la xarxa telefònica– en lloc de per cable. Per a ells no hi ha cap limitació.
Com que dos dels articles de la llei de mitjans presenten un clar biaix anticonstitucional, Clarín va recórrer a la Justícia, que encara no s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió. Però el Govern ja ha decidit que el 7 de desembre ha de començar el procés de desinversió, assenyalant que ho faran de facto si els mitjans no ho fan per si mateixos. En aquest moment, a excepció de tres diaris a Buenos Aires (a més de Clarín, mantenen la independència La Nación, Perfil i El Cronista) i d’un grapat de l’interior de l’Argentina, gairebé no queden mitjans independents al país.
Hi ha, sí, moltíssims diaris, revistes, ràdios, canals de televisió analògica i de cable i llocs informatius digitals que són privats a nivell de propietat, però actuen com una veritable cadena paragovernamental subvencionada amb publicitat de l’Estat o pagada per empresaris amics que després veuen retribuïda la seva fidelitat amb concessions públiques.
No per atzar cap d’aquests diaris i revistes –només a Buenos Aires en són set o vuit– no estan afiliats a cap sistema de verificació de difusió o audiència. La seva circulació és molt baixa, contradictòria amb el gran cabal de diners oficials que reben. S’hi suma l’ús descarat dels mitjans públics (són part de la facció governant) per fer propaganda de l’Executiu de Kirchner. Segueixen així la mateixa política que a Veneçuela, l’Equador i Bolívia.
Els mesos vinents seran més difícils per a la llibertat d’expressió a l’Argentina. Això no ens transcendeix: fereix la paraula, el debat d’idees i l’accés a la informació pública, una cosa que de manera persistent nega el Govern. Les acusacions als periodistes dels mitjans independents, i en especial als de Clarín, superen qualsevol norma de convivència plural.
Se’ns ha catalogat com “la cadena del desànim”, no se’ns responen les preguntes o se’ns acusa d’infinites segones intencions. Tot fet conflictiu al país –des d’una protesta salarial de les forces de seguretat fins a les denúncies per corrupció que freguen el vicepresident del país– seria responsabilitat del periodisme no addicte. És una campanya de desqualificació i pressió com no s’havia vist mai les últimes tres dècades de democràcia.
Creiem que la societat argentina, després dels cruents anys militars de 1976 a 1983, va fer una aposta per la llibertat i la convivència. El Grup Clarín –que publica el diari de més tirada i té una diversificació multimèdia– passa exàmens tots els dies amb els seus continguts i depèn de l’opinió de les seves audiències.
El Govern no vol noves veus, sinó ferir la capacitat d’emissió de les que no li són fidels. Cal estar alerta i denunciar aquesta situació greu per a la llibertat d’expressió i el dret d’informar. L’arbitrarietat i les pressions desvergonyides són contràries a l’esperit democràtic.
4-XI-12, R. Kirchsbaum, president de la Xarxa Mundial d'Editors i editor general del diari Clarín, lavanguardia