"Elogi de la follia", Enric Juliana

Fa ja més de vint anys, però ho recordo com si fos ahir. El dia del Senat a Barcelona. Jo portava pocs mesos a La Vanguardia, després d'uns anys a El País, on vaig deixar bons amics i vaig aprendre el que és treballar dur en la pedrera de la informació local. Era la meva primera entrevista a l'alcalde de Barcelona en el nou lloc. Hi havia temes de sobres -una extraordinària acumulació d'expectatives a la ciutat-, però buscava una picada d'ullet al lector. Alguna cosa nova. Un requadre amb perspectiva. I se'm va aparèixer el Senat a Barcelona. Vaig preguntar i vaig obtenir de l'alcalde Maragall la resposta que esperava: "Estic disposat a jugar molt fort. El Senat, com a càmera territorial, efectivament podria estar a Barcelona". 26 de gener de 1992.

> entrevista a Pasqual Maragall <

En realitat, la idea no era de l'entrevistador. La hi vaig sentir a Xavier Vidal-Folch en una acalorada discussió sobre El Tema -el mateix tema que ara ens ocupa i apassiona- i la vaig capturar a l'instant. Era una d'aquestes idees capaces de suggerir un temps nou. Ja que Barcelona'92 podia contribuir de manera important al prestigi espanyol al món, era el moment de plantejar de debò la cocapitalidad d'Espanya. Es tractava de reprendre el fil de la primeríssima transició; el fil suarista de 1976-80. Quan va haver-hi necessitat d'estabilitzar el vaixell, colpejat cada setmana per ETA, l'aparell de l'Estat va tenir inventiva. Vaja si la va tenir. Van anar a buscar a Josep Tarradellas a Saint-Martin-li-Beau, van comprovar la seva disponibilitat i en quatre mesos el Butlletí Oficial de l'Estat empeltava una branca de la legalitat republicana en la incipient monarquia democratitzant. El 25 d'octubre de 1977, centenars de milers de persones van sortir al carrer per rebre a Tarradellas i Barcelona es va convertir en la cocapital de la transició. El retorn del president exiliat reforçava la veracitat del procés democràtic i evitava que socialistes i comunistes capitanejessin la reivindicació de la Generalitat, diluint el seu pes electoral -llavors molt gran- en un govern català d'unitat. Una jugada mestra. Tres anys més tard, activat des de Sevilla, va començar el festival de les 17 autonomies, aquest cafè per tots que ja no dóna més de si, que ha tacat les estovalles i que el Financial Times acaba de retratar com un dels mals d'Espanya.

Els Jocs de 1992 van ser un gran èxit i van contribuir poderosament al prestigi d'Espanya en un món que estrenava nous horitzons amb l'enfonsament del mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica. Van fer de Barcelona una ciutat forta i apta per al futur. Sense aquest salt, Barcelona seria avui una Gènova entristida i Catalunya estaria enfonsada. Gràcies a Barcelona'92, la marca Espanya va aconseguir un dels seus millors moments. No està de més recordar-ho en les actuals circumstàncies. En aquell any prodigiós van ocórrer coses avui impensables. Es va interpretar Els segadors enganxat als compassos de l'himne espanyol en el Estadi de Montjuïc, sense insults a la premsa de Madrid. Sense gats xipollejant a l'aigua.

Els Jocs Olímpics van ser un èxit i, evidentment, el Senat no es va traslladar a Barcelona. Quina ocurrència! Felipe González no estava per a invents federals i Jordi Pujol, encara menys. Allò va quedar com una excentricitat -una més- de Maragall. (Una dècada més tard ja el qualificarien de boig). Va haver-hi certa polèmica, cares d'empipament i algun recolzament a Madrid: un interessant editorial de Diari 16, llavors sota l'adreça de Justino Sinova.

Vint-i-un anys després, tornen a ocórrer coses prodigioses, després de la proclamació d'Artur Mas com a successor de Maragall en l'escala que condueix a la bogeria. (Francesc de Carreres a La Vanguardia del 23 d'octubre passat, "Mas, l'il·luminat", l'article més mordaç que s'ha publicat a Espanya sobre el president de la Generalitat, per a esbalaïment dels xerraires que parlen d'una Catalunya totalitària i sense llibertat de premsa). Ocorren, dic, coses prodigioses. Mariano Rajoy acaba d'oferir a Barcelona la "Espanya plural" com a antídot de la independència; han llegit bé, "Espanya plural", l'expressió preferida per Zapatero abans de desertar. Felipe González defensa el "federalisme asimètric", amb el que Maragall va acabar de guanyar-se la fama de trastocat. ("Pasqual, això que ens estàs dient no pot ser", li va dir González el 2002). Surten federalistes de l'armari -federalistes guais, federalistes simètrics, federalistes asimètrics, federalistes cooperatius, federalistes equidistants i federalistes decoratius- i el PSC acaba d'incloure el trasllat del Senat a Barcelona al seu programa. Vint-i-un anys després.

Massa tard. Els temps han canviat i la gent no està per a segons quines despeses. Amb tot, seguirem assistint a girs prodigiosos, perquè alguna cosa fa olor de canvi. Ho escric, jo també, des de la bogeria. I a l'interior de la bogeria se senten veus. Sembla que Ford trasllada una fàbrica belga a València i que Seat aposta fort per Martorell. Sembla que el port de Barcelona ha de pagar el seu enllaç ferroviari amb França i que el corredor mediterrani, menyspreat per l'actual Govern, agrada a Europa. L'arc mediterrani, contrafort d'una Espanya plural. Crec que algú va parlar d'això fa molts anys. A veure si m'acordo? Sí, l'alienat Maragall.

28-X-12, Enric Juliana, lavanguardia