cas Prestige: injustícia (per lenta) i abscència de responsabilitats polítiques

EL 13 de novembre de 2002, el petrolier Prestige va llançar un senyal de socors en descobrir una via d'aigua en el casc quan navegava al costat de Finisterre. Ahir, gairebé deu anys després, va començar per fi el judici pel seu enfonsament, esdevingut enfront de la Costa da Morte el 19 de novembre d'aquell any, amb 77.000 tones de fuel a bord. Va ser, en el seu moment, un succés de gran repercussió mediambiental, cívica i mediàtica.

En primer lloc, per la clara percepció que es va tenir, des que va saltar la notícia, que havien existit disfuncions greus en l'assumpció de responsabilitats polítiques, tant pel que es refereix a la direcció de les operacions en un primer moment, com pel que fa al discutible encert d'alguna de la decisions llavors adoptades per l'operatiu al front del qual estava Mariano Rajoy, en la seva condició de vicepresident del Govern de José María Aznar. I, en segon terme, perquè la magnitud i espectacularitat del desastre ecològic provocat pel naufragi va despertar la solidaritat ciutadana, en una extensió i amb un abast fins llavors desconeguts a Espanya.

Avui, la instrucció judicial s'estén al llarg de més de 200.000 folis de diligències, que inclouen declaracions, converses i informes pericials, així com documents recopilats en més de mig món; i culmina en el que és, sens dubte, el judici per la major catàstrofe ecològica de la història d'Espanya, una vista en la qual es determinaran les responsabilitats penals i civils per l'abocament tòxic del buc, que va cobrir de fuel les costes de Galícia, es va estendre pel Cantàbric i va arribar fins a França.

A la banqueta seuen quatre persones: el capità i dos oficials del Prestige, i un funcionari ja jubilat, únic representant de l'Administració espanyola. Aquest -que en aquell temps era director general de la Marina Mercant- ha estat acusat de dictar l'ordre de portar el buc mar endins sense suficient assessorament tècnic, la qual cosa va provocar l'extensió de la marea negra, cosa que podria donar lloc a una responsabilitat civil de l'Estat de 4.121 milions d'euros.

L'acció de la naturalesa i unes costosíssimes labors de neteja, que van incloure el buidatge del buc, han esborrat -deu anys després- qualsevol rastre del xapapote. Però el pas del temps no ha fet sinó qüestionar el prestigi de la justícia, posat en dubte per una interminable instrucció de nou anys, que ha donat considerables bandades, amb oblit d'aquell principi bàsic segons el qual la justícia lenta no és justícia.

APOSTOLOS MANGOURAS

Si hi ha un fet que conflueix en el capità Mangouras és l'admiració que concita entre els marins professionals. No va abandonar el
buc, va aguantar com un Kurt Carlsen més i en lloc de ser tractat com al cèlebre marí danès, va ser detingut davant l'estupefacció dels professionals del mar. Mangouras mai ha comprès per què li van ordenar dirigir el vaixell cap al temporal en lloc de facilitar-li un refugi per salvar el buc i la càrrega. En un sopar privat amb marins celebrada a Barcelona durant la temporada que va passar a la capital catalana, Mangouras va comentar que els qui l'hi van ordenar van cometre un error. “Dirigir-lo al temporal era matar el vaixell”, va dir llavors, i tots, llops de mar, van assentir.

JOSÉ LUIS LÓPEZ-SORS

En el banc dels acusats també s'asseu José Luis López-Sors, exdirector general de la Marina Mercant quan Francisco
Álvarez-Cascos dirigia el Ministeri de Foment. López-Sors està acusat d'imprudència greu pel rumb erràtic que va seguir la nau durant sis dies abans de trencar-se i provocar l'abocament. Un dels assumptes que s'han de dilucidar és si la decisió d'allunyar el vaixell de les costes va ser incorrecta i si es va fer cas omís del Pla Nacional de Contingències per Contaminació Marina Accidental. En el marc del citat pla, el 19 de setembre del 2001, es va fer un simulacre d'accident d'un petrolier prop de la Corunya amb un exercici en el qual les autoritats van adoptar la decisió de portar el vaixell a port i allí extreure'n el petroli.

I QUINES MESURES S'HAN PRES?

Podria repetir-se un desastre com el qual es va produir fa deu anys en la Costa da Morte? Les associacions i grups ecologistes creuen tenir fundats motius per pensar que es pot repetir. Enfront de la costa de Fisterra (un dels passadissos amb més tràfic marítim internacional) passen cada any 1.300 bucs amb mercaderies perilloses. I l'estadística indica que en aquesta costes es registra un gran sinistre cada deu anys, la qual cosa alimenta un cert fatalisme: Urquiola (1976), Casón (1987), Mar Egeu (1992) i Prestige (2002). “Si ocorregués avui un accident com el del Prestige, no estaríem més preparats per afrontar-ho”, sentència Xosé Sánchez, de la plataforma Nunca Máis.

La decisió adoptada per l'Administració va ser allunyar el buc mar endins, quan el correcte tècnicament hagués estat portar el vaixell a un port segur per fitar l'impacte del vessament i confinar-lo amb balises abans d'escometre en les setmanes posteriors la descontaminació de la zona local, en lloc de provocar una contaminació que es va estendre per tota la costa (fins i tot va arribar a França). Xosé Sánchez sosté que “al no haver-se designat un port refugi, existeix un elevat risc que es pugui produir el mateix error”. Designar un port refugi és complicat per a qualsevol administració, doncs ensopega previsiblement amb el rebuig popular de la localitat afectada; però aquesta és una necessitat, segons Nunca Máis. “De la mateixa manera que el Govern ha pres decisions impopulars, també hauria de fer aquesta designació, encara que sigui dolorosa”, agrega Sánchez.

Pedro Trepat, advocat de Nunca Máis, va opinar en canvi que “pot tornar ocórrer un accident, però la resposta popular va aconseguir que si es produís un sinistre com aquell, es faria cas als tècnics a l'hora de prendre decisions”.

Els ecologistes es queixen d'escassetat de mitjans per combatre una marea negra i destaquen que alts càrrecs de l'Administració de fa deu anys, que assenyalen com a responsables d'aquell succés, segueixen exercint papers clau en la vida política: el president del Govern, Mariano Rajoy, llavors vicepresident de l'Executiu; l'exministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, dirigent a Astúries; el ministre Miguel Arias Cañete, llavors responsable també de Pesca, o l'exministra de Sanitat i Consum, Ana Pastor.

María José Caballero, de Greenpeace, va afirmar que si s'hagués seguit el pla de contingències, el petrolier s'hagués dut al port de la Corunya, amb el que l'abocament s'hagués contingut “el mateix dia”.

17/16-X-12, xarxa/I. M. de Pozuelo/A. Cerrillo, lavanguardia