qualitat de la democràcia: la gran diferència entre Espanya i el Regne Unit

Costa no posar en valor l'acte polític que van protagonitzar ahir a Edimburg el primer ministre britànic, David Cameron, i el seu homòleg escocès, Alex Salmond. Superant abismals diferències i des de posicions polítiques aferrissades, l'inquilí de Downing Street va signar un memoràndum pel qual Londres accepta cedir a Escòcia un poder temporal per a la realització d'una consulta sobre la seva independència, que té com data límit el 31 de desembre del 2014. Va ser realment un acte molt british, on va haver-hi somriures, tolerància, mutu interès per rebaixar l'evident tensió d'un pas cap al desconegut i fins i tot una escenografia que buscava que tot tingués un aire amable. O dit d'una altra manera, una aroma de gestualitat democràtic que es va deixar veure fins i tot en les paraules de Cameron: "Sempre he volgut ser just amb el poble d'Escòcia, que el 2011 va donar la majoria absoluta a un partit que va proposar al seu programa un referèndum sobre la independència. Li he donat aquest referèndum, i la meva missió és que el resultat sigui decisiu i perfectament legal". Dit això s'arremangà i va començar apassionadament la seva campanya perquè els escocesos no abandonin el Regne Unit, una cosa que avui, a tenor de les enquestes, és altament probable. També és veritat que en l'horitzó polític de més de dos anys les incerteses electorals sempre són grans. El Regne Unit, amb habilitat, diàleg i consens, ha sabut canalitzar un procés; ha trobat encaix jurídic entre la legitimitat democràtica expressada en les urnes i la legalitat vigent. Potser per això el Parlament britànic és dels més antics del món i la seva democràcia també.

“El Govern espanyol ha de deixar d'amagar-se darrere de la llei i permetre un referèndum català. El matrimoni no pot sobreviure només declarant il·legal el divorci.” Rotund, un article de Gideon Rachman, en The Financial Estafis, titulat “Espanya, Gran Bretanya i els fruits prohibits de la independència”, destaca la intransigència de Mariano Rajoy a l'hora de permetre un referèndum a Catalunya i sosté que l'enfocament britànic sobre Escòcia és “més pragmàtic i audaç”. L'articulista destaca que “Cameron podria haver insistit que només el govern britànic tenia el dret legal d'organitzar un referèndum”, però ha fet una opció “arriscada, i psicològicament astuta”, amb més possibilitats d'aconseguir el seu objectiu. En canvi, l'opció espanyola de “dir-li a la gent que hi ha alguna cosa que està absolutament prohibit fer és una manera segura d'atïar el seu desig de fer això mateix”, subratlla. És un principi que es va establir “en el jardí de l'Edèn però s'aplica en la Catalunya moderna”, recorda.

El seny britànic ha tornat a triomfar. Amb somriures en comptes d'amenaces, sobre una base de tolerància i sense cap mena d'estridències, el primer ministre britànic David Cameron i el líder nacionalista escocès Alex Salmond van posar la seva rúbrica a la base legal per a la celebració, en la tardor del 2014, d'un referèndum sobre el futur d'Escòcia que podria canviar el mapa del Regne Unit per primera vegada des que Irlanda va aconseguir la independència fa gairebé un segle. En això consisteixen l'anomenat acord d'Edimburg.

Però, darrere de la concòrdia i un comportament exquisidament civilitzat, s'amaga un moment d'enorme transcendència històrica. Pot, si guanya el sí, que en el 2015 Cameron hagi de visitar Escòcia com el primer ministre d'un país que sota el seu mandat s'ha fragmentat, o pot, si triomfa el no com actualment suggereixen les enquestes, que el Partit Nacional Escocès (SNP) perdi la seva raó de ser com abanderat de la independència i desaparegui del mapa polític. Les apostes són molt altes i la partida no ha fet res més que començar.

L'acord d'Edimburg, un memoràndum de tretze pàgines en el qual representants dels dos governs han estat mesos treballant, consisteix en un joc de concessions recíproques. En essència, atès que existien diverses teories sobre la legitimitat de la consulta i perquè no hi hagi cap tipus de dubtes, el Parlament de Westminster (britànic) va a transferir al de Holyrood (escocès) un poder temporal (anomenat Ordre 30) per realitzar la convocatòria, que expirarà amb les últimes campanadas del 2014. O es fa servir o es perd.

D'una banda, Edimburg ha acceptat que les responsabilitats constitucionals resideixen a Westminster i no es tracta d'una competència autonòmica. Per l'altre, Londres ha accedit a transferir de manera provisional aquests poders al Parlament de Holyrood perquè –en paraules del propi Cameron– “un partit que va obtenir la majoria absoluta en les últimes eleccions escoceses amb la garantia d'un referèndum sobre la independència al seu programa polític pugui complir aquesta promesa”. I la punta és el compromís “al fet que es respecti la voluntat popular i a treballar junts i de manera constructiva en defensa dels interessos de la gent, sigui el que sigui el resultat”. Pot ser que sigui veritat allò que Gran Bretanya ha perdut un imperi sense trobar el seu lloc al món, però la civilització, com muntar amb bicicleta, és alguna cosa que no s'oblida mai.

Salmond, un polític astut que ha fet la seva carrera a força de córrer enormes riscos, ha hagut de renunciar en l'estira i arronsa negociador a la seva opció favorita, que era presentar als escocesos tres opcions: independència, seguir en la Unió, o la dita devolution max, que consisteix en una espècie de sobirania fiscal amb amplis poders per asseure les bases impositives, recaptar i administrar els impostos.

Aquesta opció intermèdia, segons els sondejos, la desitja la majoria de votants, i podria ser una sortida en cas que guanyés el no, però Londres no volia aquesta opció.

A canvi, Cameron ha acceptat que sigui el Parlament escocès el que elabori la llei amb els detalls del plebiscit (text exacte de la pregunta, despeses de campanya...), i que puguin participar els joves més 16 anys, en principi més proclius al divorci. Una comissió electoral –integrada per representants de tots els partits– estudiarà el text i tindrà jurisdicció per efectuar esmenes en honor de la claredat i que hi hagi un resultat nítid que no doni lloc a confusió. O independència o unió.

“Es tracta de la decisió correcta per a Escòcia i per a la resta del Regne Unit –va dir Cameron després de la signatura dels acords–. Sempre he volgut ser just amb el poble d'Escòcia, que en el 2011 va donar la majoria absoluta a un partit que va proposar al seu programa un referèndum sobre la independència. Li he donat aquest referèndum, i la meva missió és que el resultat sigui decisiu i perfectament legal”. Dit això, el primer ministre britànic va destacar que “resoltes les qüestions de procediment, anem a entrar ara en els arguments i vaig a defensar apassionadament la meva convicció que estem millor junts que separats”.

Salmond va aplaudir per la seva banda la celebració del referèndum com “la decisió més transcendental que els escocesos anem a prendre des de fa diversos segles”. El primer ministre d'Escòcia es va mostrar optimista “sobre la base de convèncer a la gent que la separació serà el millor tant en termes econòmics com a socials, i de presentar la visió de país pròsper i compassiu”. El líder del SNP ha deixat clar que no vol un escenari ambigu a l'estil de Quebec, que no es poden estar plantejant qüestions tan transcendentals de manera periòdica, i es tracta per tant de “una oportunitat única per a la nostra generació”. Si guanyés el sí, començarien unes complexes negociacions entre Londres i Edimburg sobre la defensa, la moneda, les armes nuclears, el deute del país, la religió, la reina i la Unió Europea.

Si triomfés el no, el somni de la independència quedaria enterrat per molt temps.

Londres va acceptar des del principi, sobre la base d'antecedents històrics, que només els residents a Escòcia (inclosos els nacionals de països de la UE i la Commonwealth, així com els membres de les Forces Armades allí destacats) puguin votar, i que el dret de vot s'ampliï als joves a partir de 16 anys.

TEXT DE L'ACORD:

El Govern del Regne Unit i el Govern escocès han decidit treballar units per garantir que pugui celebrar-se un referèndum sobre la independència d'Escòcia.

Els governs estan d'acord que el referèndum ha de:
x Tenir una àmplia base legal;
x Ser legislat pel Parlament escocès;
x Realitzar-se de tal manera que aconsegueixi la confiança dels parlaments, governs i pobles; i
x Produir un exercici just i una manifestació contundent de les opinions del poble escocès, així com un resultat que tothom acatarà.

Els governs han decidit proposar als parlaments del Regne Unit i Escòcia una Ordre en Consell (aprovada per la reina a proposta de l'executiu), sota la secció 30 de l'Estatut d'Escòcia de 1998, per permetre un referèndum basat en una sola pregunta sobre la independència escocesa, i que haurà de celebrar-se abans del final del 2014.

Serà llavors competència del Govern escocès promoure la legislació al Parlament d'Escòcia per a un referèndum d'independència. Els governs estan d'acord que el referèndum ha de complir amb els requisits més exigents de justícia, transparència i idoneïtat, d'acord amb les recomanacions d'experts independents. La legislació sobre el referèndum haurà de fixar:
x La data del referèndum
x La denominació
x La redacció de la pregunta
x Normes sobre el finançament de la campanya; i
x Altres normes per a la celebració del referèndum.

Els detalls de l'acord entre els governs es desenvolupen en el document annex i l'esborrany de l'ordre, que formen part d'aquest acord.

Cameron (primer ministre britànic)
Salmond (primer ministre d'Escòcia)
Moore (secretari d'Estat per a Escòcia)
Sturgeon (viceprimera ministra d'Escòcia)

16-X-12, J. Antich/R. Ramos/xarxa, lavanguardia