"Pel bé d’Espanya", Jordi Graupera

Creixent i amb els mercats a favor, els successius governs espanyols no van invertir a transformar l’economia productiva, no van reformar l’educació, no van racionalitzar l’Estat de benestar, no van construir les infraestructures per millorar el comerç internacional, i no van afavorir l’aparició de noves empreses que fessin nous productes que obrissin nous mercats. En crisi, això d’ara. I en què ha invertit Espanya la riquesa i el crèdit dels darrers 20 anys? En l’elevació de Madrid a capital financera, en defensa, en programes de solidaritat interterritorial i en l’AVE.

El projecte del gran Madrid s’ha construït de la mà del BOE i amb privatitzacions opaques, perseguint el vell somni dels ‘campions nacionals’, ben barrejats amb el poder polític: l’afer Gas Natural-Endesa, la bombolla de Bankia, l’alegria amb què exministres formen part dels consells d’administració o la immensa quantitat d’empreses que paguen impostos a la Comunitat de Madrid, però operen a altres llocs d’Espanya, en són exemples estridents, punta d’iceberg.

La modernització de l’exèrcit, en gran part feta a mida dels interessos de l’empresa privada armamentística –un altre exemple del corporativisme autòcton–, deixa un deute de 30 mil milions d’euros i ha condicionat la política exterior espanyola al món àrab, a Àfrica i a l’Orient mitjà.

La solidaritat interterritorial, pagada majoritàriament per Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, ha servit per consolidar una casta de cacics a les comunitats subsidiades, que a través de la discrecionalitat en la despesa, han construït immenses xarxes clientelars i de control social. La seva supervivència depèn de continuar subsidiades, no de millorar l’economia local. I l’AVE, cas únic al món, resumeix tots els punts anteriors: respon a una mentalitat tant de pelotazo, aqueix gran sector espanyol, com de control social. Sense la menor racionalitat econòmica, l’objectiu explícit de l’AVE ha estat la cohesió territorial. L’excusa d’ara: la supervivència de les constructores.

Hi ha una casta i un sistema d’incentius que en viu, d’aquest model d’Estat. Aquí i allà. Aquests són els més perjudicats per un procés d’independència, i no és estrany que siguin els més furibunds a oposar-s’hi. Però tota aquesta estratègia també vol ser la resposta al gran problema de l’Espanya moderna: la desvertebració. I a la seva gran carència: el pluralisme. Això, i només això, ha servit per justificar totes les flagrants injustícies i paralegalitats del model. Per davant de l’esquerra o la dreta, cadascú amb els seus deutes estètics, hi ha la cohesió d’Espanya. Catalunya ha estat l’excusa perfecta, i per aquest motiu no ha importat empobrir-la. Els diners s’han repartit sense gaire esforç, i per això tampoc no ha importat que els polítics s’hi arrepengessin per simular uns principis polítics, i així ocultar els forats del sistema. Si Catalunya s’independitza, tot això s’ha acabat. Escolteu qui en surt perdent.

6-X-12, Jordi Graupera, lavanguardia