Si l'Europa política no es fa realitat, l'euro desapareixerà. Aquesta desaparició pot adoptar innombrables formes i donar diverses marrades. Pot ser una explosió, una implosió, una mort lenta, una dissolució, una divisió. Pot durar dos, tres, cinc, deu anys i anar precedida de remissions i donar la sensació de que en cadascuna de les ocasions s'ha evitat el pitjor.

L'esdeveniment desencadenant podrà ser l'enfonsament d'una Grècia aniquilada per uns plans d'austeritat impossibles d'aplicar i insuportables per al poble, o el cop d'efecte d'un Tribunal de Karlsruhe que rebutgi en nom d'Alemanya el risc il·limitat al que s'exposaria amb la fallida d'un Estat membre.

Però desapareixerà. D'una manera o una altra, si no ocorre gens, desapareixerà. Ja no és una hipòtesi, un temor vague, una bandera vermella agitada davant els europeus recalcitrantes. És una certesa. I aquesta certesa no només es dedueix de la lògica (l'absurd de la quimera que seria, si tot es quedés tal qual, aquesta moneda única abstracta, com a flotant, perquè no està vinculada a economies, a recursos, a fiscalitats comunes) sinó també de la Història (totes les situacions dels dos últims segles que ens recorden a la crisi que vivim).

Un política realment comuna

Perquè l'euro no és el primer intent d'establir una moneda única a Occident. Existeixen almenys sis i si bé, com sol ocórrer, les situacions no són comparables, la seva crònica ens pot ensenyar molt. Dos van fracassar clarament i ho van fer pels egoismes nacionals, units a les desigualtats de desenvolupament entre països que sense unir-se, no podien parlar el mateix idioma monetari (a més, en el primer cas, l'episodi clau va ser l'impagament de... Grècia!): són les dues aventures, avui oblidades, de la Unió Llatina (1865-1927) i de la Unió Escandinava (1873-1914).

Dos d'aquestes aventures van triomfar i ho van fer molt ràpid i si van triomfar en aquestes dues ocasions és perquè el procés d'unificació monetària va estar acompanyat d'una unificació política: una és el naixement del franc suís que, en 1848, en el moment de la Constitució que va fundar la Confederació Helvètica, i després de mig segle de temptatives per la negativa a pagar el preu polític de la Unió econòmica, va substituir a les diferents monedes encunyades fins llavors per les ciutats, els cantons o els territoris; i una altra és la victòria de la lira italiana triomfant, en el moment de la Unitat italiana, de la miríada de monedes basades tant en les dels Estats alemanys, com en el franc, les tradicions ducals o les republicanes antigues.

En definitiva, dues ho van intentar, van retrocedir, gairebé fracassen i van acabar triomfant, dues, sí, que van inventar una moneda realment comuna, però després de mil crisis, reculades, suspensions provisionals i gràcies a dirigents valents, que comprenien que una moneda única únicament pot existir si es basa en la mutualización d'un pressupost, d'una fiscalitat, d'un règim d'assignació de recursos, d'un dret al treball, de normes del joc social, en resum, d'una política realment comuna: és la història del nou marc que va prendre forma, gairebé quaranta anys després de la unió duanera o Zollverein de 1834, contra els florins, els táleros, els kronenthalers i altres marcs de les ciutats hanseáticas; i és també la història del dòlar, del que sabem que va trigar cent vint anys a imposar-se i no ho va fer realment fins que es va acordar federalizar el deute dels Estats membres de la Unió.

La il·lusió que encara pot recuperar-se

El teorema és implacable. Sense federació, no pot existir una moneda comuna. Sense una unitat política, la moneda dura alguns decennis i després, després d'una guerra o una crisi, es desintegra. Dit d'una altra manera, sense el progrés d'aquesta integració política l'obligació de la qual s'inscriu en tots els tractats europeus però que cap responsable, ni a França ni a Alemanya, vol prendre's de debò, sense la transferència de les competències per part dels Estats-nacions i sense la veritable derrota d'aquests "sobiranistes", que en realitat empenyen als pobles al replegament i a la ruïna, l'euro es desintegrarà com s'hauria desintegrat el dòlar si els sudistas haguessin guanyat la Guerra de Secessió.

Abans es deia: socialisme o barbàrie. Avui cal dir: unió política o barbàrie. O millor: federalisme o explosió i, immediatament després de l'explosió, regressió social, precarietat, esclat de l'atur, misèria. O millor: o Europa fa un pas endavant, emprèn el rumb cap a la via d'aquesta integració política sense la qual cap moneda comuna ha aconseguit sobreviure mai, o bé surt de la Història i s'enfonsa en el caos.

Ja no tenim elecció: o la unió política, o la mort. Tot la resta, els encantaments d'uns, els petits arranjaments d'uns altres, els fons de solidaritat, el bancs d'estabilització... l'única cosa que fan és retardar la fi i mantenir viva la il·lusió del moribund que encara pot recuperar-se.