debats entre candidats en campanya electoral (les comparacions... són instructives)

És un exercici democràtic saludable ja que permet contrastar programes i dóna l'oportunitat als candidats de castigar els flancs més febles del seu adversari, com ha passat en més d'una ocasió des del primer debat televisat que va tenir lloc entre Kennedy i Nixon el 1960. Les diferents democràcies han anat incorporant gairebé com una norma aquesta nova situació fins a situar en una molt mala posició davant l'opinió pública als qui s'han negat a això. A Espanya va caldre esperar al 1993 perquè hi hagués un cara a cara televisat, i el van protagonitzar Felipe González i José María Aznar, i fins avui només n'hi ha hagut cinc (de 12 eleccions, hi ha hagut 6 debats, i només "a 2", ndr). A Catalunya, gairebé ni això: Pujol, Maragall i Montilla es van negar sistemàticament a protagonitzar cap debat a dos en televisió, i tan sols van acceptar en el 2003 els llavors aspirants Maragall i Mas a protagonitzar-ne un...

(Països Baixos, IX-2012:) Els candidats han celebrat set debats televisats en amb prou feines tres setmanes...

Els debats, ritual ineludible de tota campanya electoral a Estats Units, rarament decideixen l'elecció. Però influeixen. I representen una ocasió única d'observar als candidats sense guió ni xarxa. Sotmesos a les preguntes del moderador i a les rèpliques del rival. Sense teleprompter ni discursos escrits, ni la possibilitat de controlar els temps i l'escena que ofereixen les rodes de premsa.

En el clàssic Com es fabrica un president, 1960, Theodore White va dedicar un capítol al primer debat presidencial televisat de la història, entre John F. Kennedy i Richard Nixon. Si algun debat ha estat decisiu, va ser aquell. Les suors i l'ombra de les cinc de la tarda (la incipient barba) del llavors vicepresident contrastaven amb el dinamisme i la soltesa del jove senador...

En essència, res ha canviat des de 1960. Aquesta nit -tres de la matinada del dijous a Espanya-, a la Universitat de Denver (Colorado), el president Barack Obama i Mitt Romney, el seu rival republicà, s'enfrontaran en el primer de tres debats abans de les eleccions del 6 de novembre...

No hi ha favorit aquesta nit. Obama és el president, coneix al detall les polítiques que es debatran i el seu discurs és coherent i articulat. Però Mitt Romney té més fresca l'experiència a l'hora de debatre: els debats de les primàries republicanes van sumar 50 hores. Un altre avantatge: en 1960, Theodore White ja va entendre que un debat entre un aspirant i un governant permet a l'aspirant, pel sol fet de compartir escena amb el governant, elevar-se, adquirir un aura presidencial.

"Fins que les càmeres van enfocar al senador i al vicepresident -va escriure White-, Kennedy havia estat el noi sotmès a l'assalt i a l'atac del vicepresident per immadur, jove i inexpert. Ara, òbviament, estava en peus d'igualtat amb el vicepresident"...

Es tracta de col·locar-se en la millor posició per proclamar-se vencedor després del debat (el candidat ha superat les expectatives!) o atenuar els efectes d'una possible derrota (tot ha sortit segons esperàvem...). Perquè Obama i Romney saben que tan important és el seu rendiment durant el debat com la interpretació que li donin els cronistes, els tertulians, i ara també les xarxes socials...

4/3-X/12-IX-12, J Antich/X. Mes de Xaxàs/M. Bassets, lavanguardia