la USAP, més que un club, de rugbi

"La coline a accouché d’une montagne”, es podia llegir diumenge passat (16 de setembre) a les pàgines esportives de L’Independant. El turó és Montjuïc i la muntanya que ha parit aquest turó no és sinó la USAP de Perpinyà, el veterà club de rugbi català que el dia anterior es va enfrontar amb l’Stade Toulousain en partit de la lliga francesa de rugbi (Top-14) a l’estadi Lluís Companys. Ningú, ni entre els més optimistes, no donava per vencedora la USAP. I, malgrat tots els pronòstics, va guanyar la USAP (34-20). Va guanyar i va ridiculitzar el campió actual de França, l’“amo i senyor del rugbi europeu continental”, com diu el meu amic Jordi Homs.

Vaig anar a veure el partit convidat
per l’amic Homs, el qual,
malgrat que ja no és cap criatura,
encara juga al rugbi, i en companyia
d’Albert Turró, periodista
d’aquest diari, exjugador de rugbi,
gran coneixedor i divulgador
(El tercer tiempo. Todo lo que hay
que aprender del rugby mientras
se beben unas cervezas. Saga Editorial,
2010) d’aquest esport.
Vaig anar a veure el partit més
per veure l’ambient que per una
altra cosa. No només no creia en
la victòria dels catalans, sinó que
estava convençut que presenciaríem
un combat molt desigual,
amb una USAP amb tres baixes
per lesió –Guitoune, Pulu i Pérez–,
lesions ocasionades en els
tres partits inicials del Top-14,
que laUSAP va perdre, i que han
obligat tots tres jugadors a passar
pel quiròfan. Em vaig equivocar:
la USAP es va empassar l’Stade
Toulousain i encara em pregunto
com va passar, com és possible
que un equip tan potent,
amb jugadors com Gurthrö Steenkamp,
campió mundial amb
els Springboks (2007), s’hagi deixat
guanyar tan descaradament
per un equip en teoria força inferior
com l’USAP que es va presentar
aquell dia a Montjuïc.

Abans del partit havia llegit un
parell d’entrevistes amb el president
de la USAP, Paul Goze: una
al setmanari El Temps (11 de setembre)
i una altra a L’Équipe (15
de setembre). La primera era
una entrevista amb un contingut
clarament identitari i estretament
vinculada a l’arravatament
sobiranista –quan es va fer l’entrevista
encara no s’havia produït
el “tsunami independentista”
de la Diada– que es viuaCatalunya.
“La nostra ambició és esdevenir
el club de rugbi de tots
els catalans, a banda i banda dels
Pirineus”, deia Goze a l’entrevistador,
Germà Capdevila. I continuava:
“Si us hi fixeu, la llengua
catalana i la catalanitat en general
han reculat en tots els àmbits
de la vida pública aquí al Nord,
excepte a laUSAP. Al nostre estadi
tota la retolació és bilingüe, la
megafonia dels partits és bilingüe,
el nostre himne és en català
(L’estaca, de Lluís Llach), la nostra
web és bilingüe, fem clases
de català per als nostres jugadors,
col·laborem amb totes les
iniciatives culturals i associatives
vinculades a la cultura catalana…”
I seguia: “Els nostres jugadors
jugarien de molt bon grat
en una selecció oficial catalana”
(una ambició de la Federació Catalana
de Rugbi). I rematava el
seu oferiment i el seu pur catalanisme
amb una mica d’humor:
“Encara us diré més, quan anem
per França i ens volen insultar
ens criden: ‘Espanyols!”.

L’entrevista de L’Équipe era,
atesa la naturalesa del diari i la
transversalitat dels lectors, molt
diferent de l’anterior. Girava entorn
de la lògica econòmica de la
USAP i del seu president. “Des
d’un punt de vista financer, les
délocalisations (que és com el
president Goze anomena el desplaçament
de la USAP del seu
camp a l’estadi Lluís Companys
o altres possibles destinacions)
s’ha acabat convertint en una cosa
indispensable”, diu Goze. Per
què? Doncs perquè l’USAP no té
un gran estadi i es veu obligat a
recórrer a les délocalisations, sobretot
per als partits de gala. I
Barcelona –el Lluís Companys o
el Camp Nou (la USAP manté,
diu, una relació excel·lent amb el
Barça)– és una délocalisation excel
·lent per les raons expressades
en l’entrevista anterior.

Com els deia, jo vaig anar a l’estadi
atret, principalment, per
l’ambient. I a fe meva que feia
goig veure tants perpinyanesos,
famílies senceres, pujant per
Montjuïc camí de l’estadi, lluint
les seves samarretes or et sang
amb el lema “Sem catalans” i cantant
L’estaca. Però, una vegada
instal·lats a l’estadi, la cosa es va
desinflar: continuaven cantant
però ja no semblaven, no eren
tants. De les 44.000 localitats disponibles,
tan sols se’n van ocupar
22.745. (En l’anterior délocalisation,
la del 9 d’abril del 2011,
hi va haver 50.000 espectadors,
la qual cosa va representar per a
la USAP uns beneficis de
500.000 euros).

Què va passar? Jordi Homs ho
explica molt bé. “La mercadotecnia
d´aquest partit ha brillat per
la seva absència. Només amb el
simple anunci que la USAP ve a
jugar una altra vegadaaBarcelona
no n’hi ha prou per omplir un
estadi, sobretot en un esport
que és, aquí, una tradició gairebé
oculta”. Per Homs, han fallat
les sinergies que es podien
haver generat al club perpinyanès,
la Federació Catalana de
Rugbi i l’Ajuntament. “Catalunya
del sud –diu Homs– no és
França, és encara Espanya. Aquí
ni tan sols no tenim les condicions
creades per jugar rugbi”.
Homs advoca per la pedagogia
institucional, per convèncer les
institucions que el rugbi és un
gran esport, que no només genera
diners, sinó també valors.
Homs creu que encara hi ha
molt per fer. Diu que el diàleg
amb l’Ajuntament ha millorat,
però que la situació no avança.
Tot continua igual, diu. Fins
quan?

23-IX-12, Joan de Sagarra, lavanguardia