"Demanar l’ingrés a la UE i negociar", Jordi Sellarés Serra

La manifestació de l’Onze de Setembre anava encapçalada per una pancarta on deia “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Sembla que els independentistes volen continuar dins la Unió Europea encara que com a Estat separat. Alguns creuen que Catalunya en seria membre automàticament.

Ho creuen amb algunes opinions d’uns quants professors que fan prevaldre els drets individuals i l’individu per sobre de les normes internacionals per un “excepcionalisme pragmàtic”, atès que el dret comunitari no regula aquesta possibilitat. Assumint una noció de la secessió com a fissió nuclear. De la mateixa manera que l’àtom d’urani que es trenca dóna lloc a dos elements nous que no són urani, es creu que una Espanya sense Catalunya no seria Espanya i totes dues unitats haurien de demanar l’entrada de nou a la Unió Europea. O es mantindrien a dins sense sortir-ne.

En realitat, el dret internacional no el creen els juristes quan fan articles de laboratori d’idees, sinó els Estats en els casos reals. La reiteració d’un comportament davant d’una situació pot crear un costum internacional. També es pot convertir en tractat. Però aquest no substitueix ni és superior al costum. En casos de substitució d’un Estat per un altre en les relacions internacionals d’un territori, la pràctica ha estat molt variada i s’ha provat de recollir en dos convenis fets a Viena el 1978 i el 1983. Un, sobre successió en tractats. L’altre, de béns, arxius i deutes. Textos amb poques ratificacions i ignorats a les successions dels anys noranta, que van portar pràctiques noves.

Cap norma europea preveu què s’ha de fer quan una part d’un Estat se separa. No cal. El dret internacional públic dóna prou pistes de què passaria. Quan una part (Grenlàndia) d’un Estat membre (Dinamarca) va deixar les Comunitats el 1980 o quan la RDA va entrar dins l’Alemanya Federal, hi van trobar solucions. Possiblement la pràctica més útil seria la de les Nacions Unides. La Iugoslàvia reduïda a Sèrbia i Montenegro no va ocupar el lloc a l’ONU de la Iugoslàvia d’abans de les guerres. Eslovàquia i la República Txeca van demanar l’ingrés a l’ONU quan Txecoslovàquia va desaparèixer. Però no són casos comparables. Les seves constitucions preveien la secessió i no quedava l’Estat original. En canvi, la Unió Soviètica es desfà el Nadal de 1991 i Rússia n’ocupa el lloc automàticament. Les noves repúbliques independents d’Àsia Central, en canvi, sí que van demanar entrar a l’ONU. També Eritrea en separar-se d’Etiòpia o Sudan del Sud.

Una Espanya sense Catalunya –però amb el País Valencià i les Balears, la Franja i la resta d’Aragó– continuaria sent Espanya, com un coix no canvia de personalitat si li amputen un peu. Una empresa pot ser membre d’un club i en continua sent membre si un accionista marxa. Si aquest vol continuar al club ha de demanar entrar-hi com a nou associat.

Una Catalunya segregada d’Espanya hauria de demanar l’ingrés dins la Unió Europea. Començar una llarga negociació per aconseguir l’acceptació unànime de tots els Estats membres. També d’Espanya i França. La República Turca de Xipre del Nord no entra a la UE perquè Grècia i Xipre ho veten. Catalunya potser no entraria mai a la Unió Europea.

Qüestió diferent de mantenir l’euro, perquè hi ha Estats sense moneda pròpia (com Panamà o Equador), o Kosovo, que utilitza euros sense ser-ne encara Estat (ni membre de la Unió). Algú creu que Baviera, o una Sicília independent, serien membres de la UE sense fer res?

Tampoc Catalunya en seria automàticament membre sense demanar-ho.

22-IX-12, Jordi Sellarés Serra, professor associat, dret Internacional Públic, Esade i UB, lavanguardia