"Ampliació interna de la Unió Europea", Antoni Abat i Ninet

Aquests dies apareixen als mitjans de comunicació declaracions de personalitats polítiques catalanes, espanyoles i europees
sobre el procés que Catalunya hauria de seguir per tal de romandre o tornar a ingressar a la Unió Europea. En molts dels casos, aquestes declaracions tenen en comú que es limiten a ser meres conjectures, més o menys intencionades o políticament motivades.
En el món del dret –no sé si també passa en el món de la política–, el que realment provoca conseqüències jurídiques són els fets, i no les potencialitats.

Un fet és que els tractats de la Unió Europea no regulen l’estatus jurídic d’un Estat membre després d’un procés de secessió o dissolució. Generalment, el procés de secessió comporta un desplaçament permanent del poder sobirà.

Aquest tipus de desplaçaments provoquen qüestions legals que han de ser resoltes. L’Estat successor està obligat per tots, per cap o per alguns tractats internacionals del predecessor? L’Estat successor es veu afectat per les obligacions i demandes que afecten el predecessor? Quin dels estats (successor o predecessor) mantindrà la personalitat jurídica en una organització internacional i en un tractat internacional? El fet és que una Catalunya independent pot reclamar-se hereva dels tractats signats per Espanya (com Ucraïna va fer-ho amb els que l’URSS havia ratificat). En qualsevol cas, s’ha d’analitzar cada tractat, atès que a Espanya ja no l’afectaria el trànsit per la Jonquera (una frontera interna) o, en qualsevol cas, l’afectaria en la mateixa mesura que a la resta dels estats membres.

Un altre fet transcendental és que els ciutadans residents a Catalunya, ja siguin catalans, espanyols o de la resta de la Unió Europea, són posseïdors d’uns drets fonamentals recollits a la Carta de drets fonamentals de la Unió i que qualsevol decisió que prengui un ens europeu no pot lesionar aquests drets, ans al contrari. Aquesta màxima és evident i indiscutible pera qualsevol persona que tingui una mínima formació jurídica. No es pot fer una interpretació restrictiva dels drets fonamentals i molt menys al si de la Unió, que neix com a garant de la seva protecció. A més d’aquests drets, n’hem d’incloure d’altres adquirits amb transcendència econòmica, com ara la falta d’aranzels, la lliure mobilitat de persones i productes, etcètera.

Obviar aquesta realitat i interpretar que Catalunya hagi de sol·licitar l’admissió com a membre sobre la base de l’article 49 del Tractat de la Unió seria equiparar Catalunya amb Suïssa, Noruega o Armènia, en què els ciutadans no tenen cap dret “europeu”, no s’aplica l’ordenament jurídic de la Unió i hi ha aranzels i fronteres. A més, és una interpretació esbiaixada de la realitat jurídica que s’afronta i forçada del mateix article 49 del Tractat.

També és un fet que, un cop assolida la independència, ens trobem davant d’un canvi radical de l’escenari jurídic i polític, català, espanyol i europeu. Cal destacar, a més, que cada procés de secessió és particular i sempre implica un grau d’incertesa. Aquesta incertesa se supera atorgant estabilitat econòmica, jurídica i política, i això passa necessàriament per aplicar una resposta ad hoc a la llacuna jurídica que es planteja. L’ampliació interna és respectuosa amb els drets fonamentals de les persones i amb la democràcia, i atorgaria la necessària estabilitat jurídica i política a la Unió, reforçant alhora el sentit europeista arreu. La Unió, a més, té la possibilitat de fer prevaldre els ciutadans sobre els estats, somni que perseguia Jean Monnet.

22-IX-12, Antoni Abat i Ninet, professor adjunt de Dret Constitucional i Comparat d'Esade, lavanguardia