"Julio Iglesias, federal", Enric Juliana
Soraya Sáenz de Santamaría, intel·ligent, va parlar ahir de manera mesurada, en comptes d'amenaçar amb l'anul·lació de les pròximes eleccions catalanes, deliri posat en circulació a Madrid. "Si les eleccions catalanes es plantegen com un plebiscit, podrien ser il·legals". Aquesta amenaça és un disbarat de dimensions colossals, difícilment imputable a l'equip de la Presidència del Govern. Gasolina per a la Marca Espanya. Missatges d'aquesta mena fan mal a l'exterior i contribueixen a la internacionalització de la qüestió catalana, a aquestes hores present en els principals mitjans de comunicació estrangers, El guirigall de Madrid ha engrandit l'Onze de Setembre davant els observadors internacionals. Catalunya és avui un dossier europeu. I com algú amenaci de debò d'impedir als electors catalans d'exercir els seus drets democràtics, em temo que la carpeta acabarà arribant a la taula del Directori. Comentari d'un influent corresponsal anglès a Espanya, dimecres passat a la seu de la Generalitat a Madrid: "Estem davant una gran història, que tindrà molt recorregut". A Londres, quan van conèixer la proposta del Scottish National Party de convocar el 2014 un referèndum sobre la independència del vell regne del nord, van prendre primer el te de les cinc i després van cridar al primer ministre escocès, Alex Salmond, per començar a discutir les condicions de la consulta. En comptes d'envestir, van delimitar. En comptes d'inflamar més del compte el debat públic, van intentar convertir la qüestió en un consuetudinari assumpte british: abans que res, el procediment. La flegma com a atractiu turístic.
No són ximples els anglesos.Són molt durs, però demòcrates. He viatjat aquest estiu a Escòcia i hi he tornat amb tres conclusions: la pugna es resoldrà sota la capa del Regne Unit i de Sa Majestat la Reina; no hi ha un excés d'agressivitat en el llenguatge de les dues parts, malgrat la forta i dramàtica ressonància històrica de les tensions angloescoceses; la profusió de banderes blaves amb la creu de sant Andreu en blanc, des d'Edimburg fins a dalt de tot dels Highlands, forma part d'una oferta politicoturística: Escòcia, un lloc diferent. Escòcia, un lloc interessant. (Escòcia és un país molt bonic).
Espanya funciona d'una altra manera. El principal centre de reclutament del sobiranisme català es troba en aquests moments en el guirigall de Madrid. Ho escric per tercera vegada: si demà es tornés a celebrar la manifestació de l'Onze de Setembre, encara hi hauria més gent. El sorprenent és que ni tan sols no s'adonen d'això.
La qual cosa no vol dir que no hi hagi alguns moviments intel·ligents. Després d'haver pronunciat la paraula guirigall -contribució no menor a l'èxit de la manifestació-, Mariano Rajoy ha decidit prendre el te de les cinc, conscient que, en el curt termini, la pitjor part se la pot emportar el PSOE. Si el PSC queda laminat, les possibilitats de recuperació del socialisme espanyol seran encara més difícils. Ho diré d'una altra manera, en aquests deu dies de setembre pot haver saltat pels aires el mapa sociològic del centre esquerra espanyol.
Això explicaria la sobtada reaparició de la paraula federalisme a molts articles d'opinió. Miracle! Fins i tot Julio Iglesias s'ha declarat partidari del federalisme -un sa i bronzejat federalisme- en una entrevista al diari El Mundo. I Felipe González, el més llest de tots, ha descobert les virtuts del federalisme asimètric. Caldrà enviar un ram de roses roges a Pasqual Maragall, del qual tant es van riure.
22-IX-12, Enric Juliana, lavanguardia