"Unitat, lideratge i velocitat", Rafael Nadal
Aquest és un país amb molta propensió a les interpretacions i a la recreació virtual. Però l'endemà de la manifestació que va convocar un milió i mig de ciutadans als carrers de Barcelona darrere d'una pancarta inequívoca que reclamava la constitució de Catalunya com a nou Estat d'Europa, la realitat no admet discussions: eren molts, procedien dels ambients més cívics, emprenedors i compromesos del país i reclamaven una via directa a la plena llibertat de Catalunya.
Deixem-nos, doncs, d'interpretacions. La voluntat i la força dels manifestants és indiscutible i ja no es tiraran enrere. Només queda aclarir si representen o no la majoria de la societat catalana i això obliga inevitablement a convocar els ciutadans a les urnes, primer a unes eleccions i després inevitablement a un referèndum. És tard per qüestionar l'estat de les coses i preguntar-se com s'ha arribat a aquest punt que resulta tan esperançador per als manifestants i tan inquietant per a alguns dels que es van quedar a casa. Es tard des d'Espanya per preguntar-se si hi havia marge per al diàleg i també per a desenterrar velles propostes federals o confederals. I també és tard des de Catalunya per buscar culpables per la manca d'un full de ruta inequívoc i, sobretot, per la inexistència d'estudis i projeccions independents i fiables sobre l'encaix d'una Catalunya independent a Europa i sobre el pes espanyol de la seva economia.
Ara la realitat no es pot defugir. Si les urnes demostren que la manifestació representava la majoria, el camí cap a la independència serà irreversible i caldrà improvisar una ruta plena d'incògnites en què l'oposició d'Espanya serà ferotge, la disposició d'Europa serà inicialment molt negativa i el futur de parcel·les clau de la nostra economia serà absolutament incert.
Si pel contrari la majoria es decanta per la unió, tot el procés haurà estat temerari, perquè ja no es tornarà al debat sobre el pacte fiscal, sinó que es retrocedirà al moment en què el franquisme va proposar el règim especial de descentralització administrativa. No hi haurà una segona oportunitat, el no a la independència escombrarà alhora l'Espanya federal i l'Espanya autonòmica.
En qualsevol cas, el camí que es tempteja és inèdit i no té suport legal, de manera que resulta imprescindible acumular la millor disposició i totes les forces possibles abans d'iniciar el viatge. Alguns pensadors intenten desprestigiar la unitat política perquè creuen que ha arribat l'hora de calibrar les forces per separat, proclamen que els lideratges són l'expressió d'una política antiquada i que les coses s'han de fer amb ambigüitat calculada, encara que això entretingui tot el procés.
No estic d'acord amb cap de les tres idees. Al contrari, estic convençut que és el moment de fomentar la màxima unitat de les forces catalanes (que no vol dir aigualir les idees pròpies, sinó pactar les coincidències); és l'hora dels lideratges sòlids i ben visibles (perquè la ciutadania que ha estirat del carro forçosament ha de delegar la concreció dels seus anhels) i és l'hora de la velocitat, perquè el temps juga en contra de tots.
El moment exigeix la unitat política per pactar les regles del debat i del seu desenllaç, amb un compromís explícit de radicalitat democràtica en defensa de la lliure decisió que prenguin els catalans. No es tracta només d'acceptar passivament el resultat de les urnes, sinó de pactar un compromís actiu en defensa del país, tant en les incògnites que obriria la independència com en les turbulències que desencadenaria la relació amb una Espanya enfortida per la derrota de la secessió.
Resulta igualment imprescindible la unitat de les elits dirigents i empresarials amb les classes mitjanes i populars, que de moment suporten soles el pes de la crisi i han revolucionat també en solitari la reivindicació sobiranista. El president Mas i els líders de l'oposició no han sabut pactar polítiques que obliguessin les classes dirigents a aportar la seva quota de sacrifici a canvi d'un tancament de files de les classes populars a favor del seu empresariat. Ara és imprescindible, perquè no es pot construir el futur sense els emprenedors, però tampoc sense els grups que mantenen dret el país en aquestes hores difícils.
També és l'hora de la velocitat perquè Catalunya no pot seguir aclaparada per una inèrcia estèril que li consumeix les millors energies donant voltes sempre als mateixos dilemes. El que sigui ha de ser ràpid, perquè qualsevol escenari que se'n derivi serà millor que la paràlisi actual: la desconfiança de l'Estat amb Catalunya és definitiva i si en els darrers anys el recel s'ha expressat en una gasiveria inversora, ara cal esperar una deslleialtat absoluta; de la mateixa manera que Espanya ja no pot esperar de Catalunya una col·laboració lleial.
I sobretot és l'hora de la velocitat, perquè una decisió retardada donaria més marge al joc brut, radicalitzaria postures, fracturaria espais de convivència i dinamitaria els ponts de contacte que han de permetre més endavant fer plegats algunes coses imprescindibles. Passi el que passi, el futur no podrà obviar tres-cents anys d'història compartida (sovint tràgicament) i totes les interrelacions que se'n deriven.
No és moment per maquillar la realitat, ni per encantar-se, sinó per unir-se i apuntalar els nostres líders. En cas contrari, la festa electoral serà emocionant, però després la derrota serà traumàtica i els efectes duraran generacions.
21-IX-12, Rafael Nadal, lavanguardia