Antonio Ávila, ciutadà exercent

Tot va partir de la denúncia d'un ciutadà, Antonio Ávila, de Pallejà, molt conscienciat amb el respecte a llei de protecció de dades. Ávila denuncia totes aquelles càmeres que incompleixen la normativa o bé perquè són d'institucions privades que enfoquen a la via pública o algunes de les quals, col·locades al carrer, no queda acreditat a qui pertanyen. Per això, es va dirigir a la Autoritat Catalana de Protecció de Dades elevant una denúncia. El document va tenir entrada el 16 de maig. La resposta va arribar el passat 27 de juliol amb informació que va deixar al denunciant estupefacte: l'Administració era incapaç d'identificar al propietari d'aquest dispositiu de videovigilancia. "De les actuacions practicades s'infereix que aquesta càmera no correspon a cap servei municipal de l'Ajuntament de Barcelona, sense que s'hagi pogut identificar a l'entitat presumptament responsable d'aquesta càmera”, s'assenyala en la comunicació de l'agència catalana de protecció de dades, que signa la seva directora, Maria Àngels Barbarà i Fondevila, i que va dirigida a Ávila.

A pesar que s'assegura inequívocament que no s'ha pogut localitzar al titular de la càmera, la missiva de la Autoritat Catalana de Protecció de Dades afegeix que “en qualsevol cas, en el marc de les actuacions d'investigació efectuades a conseqüència de la seva denúncia, l'Ajuntament ha manifestat a aquesta Autoritat que ha precintat aquesta càmera”. El denunciant assegura que no hi ha manera de certificar que, efectivament, el dit dispositiu hagi estat precintat. D'haver-ho estat, ho hauria estat en el pla electrònic, doncs la càmera era encara fins a ahir perfectament visible en l'ancoratge on porta, com a mínim, des de maig, encara que tot sembla apuntar que porta allí moltíssim més temps.

La instal·lació de càmeres de la via pública, segons la llei orgànica que la regula, correspon a les forces de seguretat i a les corporacions municipals per mitjà dels cossos policials.
Ara bé, ha de demanar-se permís a la Comissió de Videovigilància –un organisme format per jutges i fiscals– i justificar-ne la necessitat. Una vegada dóna el vistiplau, l’autorització la concedeix el delegat del Govern.

El cap de l'àrea d'inspecció de la Autoritat Catalana de Protecció de Dades, Carles San José, confirma la inaudita troballa. “És raríssim que no pugui saber-se de qui és la càmera”, confirma aquest alt càrrec. “Mai ens havíem trobat amb aquest supòsit, la veritat, no s'havia donat mai en el passat”, afirma San José.

La ingenuïtat pot portar a pensar que un seguiment del cable que uneix la càmera amb algun receptor en algun lloc proper o remot podria conduir a l'Administració a localitzar al propietari, de la mateixa manera que per arribar a la sortida del laberint del minotaure se seguia la corda. “No se sap on porta el cable”, confirma San José i no ho sap perquè l'Ajuntament, encarregat de la investigació sobre el terreny no informa sobre aquest tema, encara que confirma que “no estava legalitzada”, segons consta en l'informe que obra en poder de la Autoritat Catalana de Protecció de Dades. L'Ajuntament de Barcelona assegura en l'informe que cita Carles San José que la “càmera incontrolada ha deixat de funcionar”.

Antonio Ávila porta des del 2003 lluitant contra les càmeres de videovigilancia incontrolades i contra altres intromissions en la intimitat. En la seva història, ha aconseguit que les diferents administracions hagin retirat set càmeres dels carrers per alguna irregularitat. “Allà on vagi, jo denuncio si veig qualsevol cosa”, explica l'home que ha destapat l'existència d'una càmera que, formalment, no és de ningú. Aquesta inquietud li ha portat a presentar denúncies en llocs i ciutats com Àvila, Sevilla, Nerja, Madrid o Saragossa. I tot va començar perquè un dia a la seva esposa la van gravar amb quatre càmeres en una petita tenda de barri.

21-IX-12, I. Figueredo, lavanguardia