sobirania, nacionalismes i conflictes de Xina amb els seus veïns marítims

+ "Chine: une marine modernisée", A. Sheldon-Duplaix & M. Duchatel
+ tensió entre Corea del Sud i el Japó per les illes Dokdo / Takeshima
+ "High Stakes in the South China Sea", Stephanie Kleine-Ahlbrandt
+ la Xina funda una ciutat al deshabitat i disputat arxipèlag de les Spratly
+ ...Àsia i Oceania

No semblen gran cosa, uns pocs penyals erms al Mar de la Xina Oriental, entre Okinawa i Taiwan, i un parell de diminuts illots al Mar del Japó en els que només habiten uns pocs pescadors i alguns oficials de la guàrdia costanera sud-coreana. El primer grup de terres, que al Japó anomenen illes Senkaku i a la Xina, illes Diaoyu, el reclamen Xina, Japó i Taiwan; el segon, Takeshima per als japonesos i Dokdo per als coreans, està en litigi entre Corea del Sud i Japó.

Encara que aquests diminuts afloraments rocosos tenen poc valor material, la disputa sobre la seva pertinença ha provocat un seriós enfrontament internacional, amb retirades d'ambaixadors, massives demostracions antijaponeses a tota la Xina (en les que es va arribar a danyar persones i propietats japoneses) i intercanvis d'amenaces entre Tòquio i Seül. Fins i tot es va parlar d'accions militars.

A primera vista els fets històrics són senzills. Japó es va apropiar de les illes com a part del seu projecte de construcció imperial després de la guerra sinojaponesa de 1895 i l'annexió de Corea en 1905. Abans d'això, la sobirania no està clara; a Takeshima/Dokdo hi havia pescadors japonesos, i a la Xina imperial es tenia algun coneixement de les illes Senkaku/Diaoyu. Però cap Estat havia fet reclamacions formals.

Les coses es van complicar després de la Segona Guerra Mundial. Llavors s'esperava que el Japó retornés les seves possessions colonials, però Estats Units va ocupar les illes Senkaku, juntament amb Okinawa, i el 1972 va retornar tots dos territoris al Japó. Per la seva banda, els coreans, plens de ràbia cap a Japó per gairebé mig segle de colonització, van prendre les illes Dokdo sense preocupar-se per la legitimitat de l'acció.

Donada la brutalitat de l'ocupació japonesa de Corea i Xina, és natural inclinar-se per simpatitzar amb els qui van ser les seves víctimes. La magnitud de les emocions que suscita aquesta disputa (alguns coreans van arribar fins i tot a mutilar-se per protestar contra Japó) sembla indicar que les ferides deixades per les accions bèl·liques japoneses a Àsia encara estan fresques. De fet, el president de Corea del Sud, Lee Myung-bak, va usar l'ocasió per demanar una disculpa formal de l'emperador japonès per la guerra i compensació econòmica per a les coreanes que durant la guerra es van veure obligades a servir a soldats japonesos en bordells militars.

Lamentablement, el govern japonès, malgrat les abundants proves indirectes i fins i tot documentals presentades per historiadors del seu país, ha adoptat una postura de negar la responsabilitat del règim de temps de guerra en relació amb aquest horrorós projecte. Com és natural, això no ha fet més que exacerbar encara més les emocions a Corea.

No obstant això, seria massa simplista adjudicar la disputa actual solament a les ferides obertes de l'última guerra mundial. Per descomptat, els sentiments nacionalistes (deliberadament encoratjats a Xina, Corea i Japó) tenen a veure amb la història recent, però el rerefons polític és diferent a cada país. Com la premsa dels tres països es nega tossudament a mostrar qualsevol cosa que no sigui el punt de vista “nacional”, aquest rerefons polític mai s'explica degudament.

En l'actualitat, el govern comunista de Xina ja no pot usar per legitimar-se la ideologia marxista (per no parlar de la maoista), perquè Xina és un país autoritari capitalista, obert per als negocis amb altres països capitalistes (la qual cosa inclou profundes relacions econòmiques amb Japó). Per això, a partir dels noranta el nacionalisme va reemplaçar al comunisme com a justificació del règim de partit únic, la qual cosa demanda agitar els sentiments antioccidentals (i sobretot, antijaponesos). Això no és difícil de fer a Xina (donat el dolorós passat del país) i sol servir per desviar l'atenció pública de les falles i frustracions de viure en una dictadura.

A Corea del Sud, una de les herències més doloroses que va deixar el període colonial japonès té a veure amb l'àmplia col·laboració que durant aquella època va prestar l'elit coreana. Els seus descendents encara ocupen un lloc important en l'arc polític conservador del país, raó per la qual l'esquerra coreana reclama periòdicament purgues i càstigs. Com el president Lee és un conservador relativament projaponés, els japonesos veuen una espècie de traïció en les seves recents demandes de disculpes, diners i reconeixement de la sobirania coreana sobre les illes del Mar de Japó. Però precisament per la seva imatge de conservador projaponés, Lee necessita treure a relluir les seves credencials nacionalistes, perquè no l'hi pugui acusar de col·laboracionista. La seva oposició política no és el Japó, sinó l'esquerra coreana.

L'ús de la guerra per avivar el sentiment antijaponés a Xina i Corea molesta als japonesos i suscita reaccions defensives. Però el nacionalisme japonès també s'alimenta d'ansietats i frustracions, en concret, el temor al poder creixent de Xina i la dependència total de Japó respecte d'Estats Units per a la seva seguretat nacional.

Per als conservadors japonesos, la constitució pacifista de postguerra, redactada pels nord-americans en 1946, suposa un humiliant atac a la sobirania japonesa. Ara que Xina posa a prova el seu poder creixent reclamant territoris, no solament al Mar de la Xina Oriental, sinó també en el de la Xina Meridional, els nacionalistes japonesos insisteixen que Japó ha d'actuar com a gran potència i mostrar-se com un actor important i totalment preparat per defensar la seva sobirania, fins i tot encara que es tracti d'uns pocs penyals insignificants.

Els interessos econòmics de Xina, Corea i Japó estan de tal manera vinculats que l'últim que necessiten els tres països és entrar en un conflicte seriós; però els tres estan fent tot el possible per crear-lo. Per motius purament interns, cadascun es dedica a manipular la història d'una guerra devastadora i suscitar passions que no poden sinó causar més dany.

Als tres països, polítics, comentaristes, activistes i periodistes la hi passen parlant del passat, però és una simple manipulació de la història amb finalitats polítiques. Perquè, per a tots ells, el que menys importa és la veritat.

7-IX-12, Ian Buruma, professor de Democràcia i Drets Humans al Bard College

http://www.project-syndicate.org/commentary/east-asia-s-nationalist-fantasy-islands-by-ian-buruma/spanish

Related Articles

• Wenran Jiang Aug. 31, 2012

  Islands of Nationalism

  BEIJING – If the recent tension between China and Japan over disputed islands in the East China Sea is any indication, relations between the…

• Yuriko Koike May 24, 2012

  China’s Expanding Core

  TOKYO – China is now engaged in bitter disputes with the Philippines over Scarborough Shoal and Japan over the Senkaku Islands, both located…