relació Catalunya-Espanya: l’hora de la Política (amb majúscula)

+ la manifestació de l’11 de setembre, un mandat ciutadà a la classe política. I ara què?
+ mandat del Parlament de Catalunya per a un "pacte fiscal". I ara què?

La multitudinària manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona i que s’ha convertit en la més important de la història de Catalunya obre una nova època i tanca de manera abrupta el període de la transició a la democràcia i a l’autonomia iniciat el 1977. Poc més d’una dècada d’importants desacords dels diferents governs catalans amb els inquilins de la Moncloa, que es va iniciar amb la segona legislatura de José María Aznar l’any 2000 i va prosseguir amb els dos mandats de Rodríguez Zapatero, ha desembocat en una situació en què les demandes del carrer han superat la mateixa classe política. Mariano Rajoy, en pitjors circumstàncies que el seu antecessors, no ho ha millorat però caldrà esperar la seva resposta oficial sobre el pacte fiscal a Artur Mas el proper dia 20 per fixar una posició definitiva. És molt probable que els propers mesos vegem posicionaments polítics nous després del tomb lògic que s’ha de produir arran de la jornada d’ahir. No és fútil que 1,5 milions de persones de tendències ideològiques molt diferents i d’adscripcions polítiques dispars se situessin darrere d’una pancarta per un nou Estat a Europa i cridessin reiteradament eslògans a favor de la independència de Catalunya. Hi haurà qui a Espanya voldrà fer-se el desentès, tendirà a rebaixar la importància del que ahir va passar i apostarà per continuar fent com qui sent ploure davant les reivindicacions que es formulen des de Catalunya. No deixa de ser vistós que el que per a la BBC era la primera notícia de l’edició digital, a la mateixa hora per a TVE fos la cinquena notícia de la segona edició del Telediario. I així anem. Mentrestant la gent ha parlat, i això mai no és una cosa menor.

Impressionats per la descomunal resposta dels ciutadans de Catalunya al carrer, la premsa internacional es pregunta: i ara què? De fet, no són només els corresponsals de mig món els qui s’interroguen sobre el futur del país, sinó igualment molts dels catalans que es van manifestar de forma aclaparadora. La resposta seria: la convocatòria de la Diada va ser de la societat civil i ara els toca donar solucions als polítics, per més que tinguem el temor que no estiguin a l’alçada de les circumstàncies en aquesta hora extraordinàriament complexa. L’Assemblea Nacional Catalana ha ressaltat que la gentada d’ahir ha de sumar-se com independentista, perquè la pancarta que l’agrupava oferia pocs dubtes, però no és menys cert que molts ciutadans van sortir per expressar la voluntat (i necessitat) d’un nou marc fiscal i d’una sobirania més àmplia.

Escrivia el columnista del Financial Times que, per mantenir els catalans dins d’Espanya, Madrid els hauria d’oferir un acord similar al dels bascos, que tan bons resultats els ha donat. L’analista afegia que, desgraciadament, això era poc probable, per més que Artur Mas s’entossudeixi a aconseguir-ho per les bones, abans d’“entrar en terrenys desconeguts.” David Gardner, que així es diu l’autor de l’article, no és un radical, ni un d’insensat, ni un filocatalanista. En absolut. És un observador de la realitat que entén que la quota de solidaritat que se li exigeix a Catalunya l’està empobrint fins al punt que no li queda cap altre remei que plantar-se d’una vegada per totes.

Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PPC, va concedir aquest mes d’agost una entrevista a El País on reconeixia que als catalans se’ls està exigint massa i proposava d’establir un límit a la solidaritat, com existeix, per exemple, a Alemanya, on està previst constitucionalment que un land no pugui empobrir-se en benefici de la fraternitat nacional. No sé si Sánchez Camacho haurà convençut d’aquesta tesi Mariano Rajoy durant l’estiu, però seria un bon punt de partida per a les converses que el president del Govern i el de la Generalitat mantindran el proper dia 20 al palau de la Moncloa, amb el pacte fiscal com a matèria de debat.

És evident que no serà una reunió fàcil. Especialment per a Rajoy, que té els falcons del seu partit molt tensos, una part de la premsa de Madrid encesa i els seus col·legues europeus vigilants de tot el que succeeix a Espanya. Però el president espanyol no pot treure’s de sobre Artur Mas amb frases dilatòries com “ara no toca” o “d’això ja en parlarem més endavant”. La Diada d’ahir no és una anècdota més, que ningú no s’enganyi. El missatge del carrer no ofereix cap mena de dubte. El sentit de la responsabilitat obliga a moure’s. És l’hora de la política amb majúscules, perquè la societat s’ha expressat clarament i vol respostes, no copets a l’esquena.

12-IX-12, J. Antich & M. Carol, lavanguardia