la manifestació de l’11 de setembre, un mandat ciutadà a la classe política. I ara què?
- mandat del Parlament de Catalunya per a un "pacte fiscal". I ara què?
Fa una mica més de 35 anys la primera reunió entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas no va poder anar pitjor tot i que el president català va fer la seva: “Ha anat meravellosament bé. Ens hem entès a la perfecció”. La trobada de la setmana vinent d’Artur Mas amb Mariano Rajoy a la Moncloa necessàriament no pot anar millor. El president espanyol, amb els ulls d’Europa a sobre esperant la sol·licitud d’un rescat i amb eleccions a la seva terra i el País Basc, difícilment oferirà alguna cosa més que dilacions a la reivindicació catalana del pacte fiscal. Però Mas ha de donar resposta a un mandat parlamentari i a la imatge que demà pot donar la volta al món. Milers i milers de catalans hauran assenyalat al carrer la destinació final de la transició nacional que el president de la Generalitat va esbossar en assumir el càrrec. I el president és totalment conscient, com va dir Tarradellas, que en política es pot fer de tot menys el ridícul... I menys davant el teu poble.
11-IX-12, Isabel Garcia Pagan, lavanguardia
Arribar als seixanta té pegues però, a canvi, alguns avantatges, i un d'aquests avantatges és que ja n'has vist de tots colors i has après a relativitzar les grans mostres d'emotivitat política. Recordo quan el 10 de juliol del 2010 una gran manifestació va inundar els carrers de Barcelona protestant per la barroeria de Zapatero, que havia fet miques el nou Estatut. La gent estava més farta que mai fins aleshores i deia que ja n'hi havia prou. Alguns periodistes dictaminaven que aquella manifestació era la definitiva, la que faria que les coses canviessin per sempre. Tan multitudinària va ser -i tan transversal, que se'n diu ara- que molta gent, gent que mai no havia considerat la possibilitat que aquest país arribés de debò a ser independent, ho van veure possible per primera vegada.
Han passat dos anys i un parell de mesos i aquella gran mani jau en el calaix de les grans il·lusions, amb les que l'han precedit. L'anterior il·lusió? Potser la del dia que, al Parlament, els diputats van aprovar el nou Estatut, el setembre del 2005. El país estava commogut. Quan un servidor es mostrava escèptic davant de tanta alegria, molts m'ho retreien. Era un dia per estar il·lusionat, sense reticències! Ja saben com van acabar aquell munt de fulls. És difícil explicar, a qui viu en un estat de gran emoció col·lectiva, que potser els fets no acabaran com espera.
Puc anar més enrere. Fins a la mani de l'Onze de Setembre del 1977, "la del milió". I més enrere, si cal. He presenciat molts esclats d'il·lusió col·lectiva seguits -sempre- de decepcions. Els polítics catalans són especialistes a aprofitar els esforços i la indignació de la gent per fer-ne un ús merament personal, de posicionament. És tan habitual aquesta pràctica seva d'aprofitar l'energia col·lectiva per refredar-la tot seguit que, en basc, ha generat un substantiu: katalankeria (catalanada). Encara que l'organització de la marxa d'avui no sembla gaire professional i tot plegat pot acabar en caos, serà -n'estic convençut- la mani més important que mai s'hagi viscut en aquest país. Per primera vegada en temps recents no es reivindica més autonomia, o que deixin d'espoliar-nos, sinó directament la independència, amb totes les lletres. Molta gent ha vist ja clar que Espanya va sempre contra les necessitats dels catalans. Però de seguida que Rajoy valora la possibilitat d'un pacte fiscal, a la plaça Sant Jaume ja es preparen per abaixar-se els pantalons. També veig que intenta situar-se en lloc privilegiat de les fotos d'aquesta marxa gent que ha estat al poder durant aquestes últimes dècades i no ha fet mai cap pas cap a això que ara diuen que volen. Me'ls he de creure, avui? Fastigueja veure com, un cop i un altre, cada tants anys, els polítics manipulen els anhels de la ciutadania i se n'aprofiten per als seus interessos partitocràtics. Allò que més voldria l'escèptic que sóc és equivocar-me i que, per fi, hi hagués una generació que no veiés frustrada la seva voluntat de ser allò que vol ser.
11-IX-12, Quim Monzó, lavanguardia
