"El miratge de Sepharad", Oriol Pi de Cabanyes

Fa jamés de mig segle que Espriu recomanava –o suplicava– a la seva platònica Sepharad: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg, / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”. La proposició no sembla haver estat ni escoltada ni entesa. Tot i que han estat molts els intents de bona fe de fer comprendre que les diferències intrapeninsulars formen part d’una realitat i que aquesta realitat té dret a continuar existint.

Cal tenir present que La pell de brau no es refereix només a Espanya, com se sol creure, sinó al conjunt d’aquella Ibèria en què també va somiar Joan Maragall. A la dedicatòria que amb la seva característica lletra menuda em va posar en el meu exemplar, amb data de 13 de juny de 1974, precisament ben pocs dies després de la revolució dels clavells, diu que es tracta d’un llibre, “que no sé si podrà ajudar algun cop a algun portuguès” (el subratllat és meu, i la intenció del mot d’ell). Ha llegit Espriu, Durão Barroso?

Sigui com sigui, Sepharad no ha passat mai de ser un miratge poètic. El mateix Pujol, que tanta pedagogia va pensar que calia fer a l’Espanya castellana, reconeix al tercer volum de les seves memòries la “ingenuïtat de creure que podíem canviar la manera de pensar d’Espanya”. Constata Pujol que “no ha estat així com el mateix Espriu preveia: Sepharad podria no voler transitar pels ponts del diàleg i potser fins i tot els dinamitaria”.

El mateix Espriu tampoc no hi confiava gaire. Als seus Apunts de memòria el metge i polític Joan Colomines reprodueix el que li confessava el mateix Espriu ja a mitjan 1960: “Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò de “sólo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida”), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà–, però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme”.

Sí. La saviesa popular diu que, quan un no vol, dos no es barallen. Però també és cert que, quan un no vol, dos no pacten.

5-IX-12, Oriol Pi de Cabanyes, lavanguardia