un producte financer anomenat... blat

Els preus de les matèries primeres alimentàries experimenten una forta pujada originada en la forta sequera que pateixen Estats Units, Rússia i Ucraïna. No obstant això, altres factors, com l'especulació financera, afegeixen pressió a uns mercats molt opacs, com ja succeí l'any 2008.

Un producto financiero llamado... trigoEls preus dels aliments al món estan pujant de nou de forma alarmant. El blat, per exemple, ha experimentat un alça del 35% en el que portem d'any. Amb això, l'ombra de la crisi alimentària del 2008 torna a planejar sobre els països més pobres, encara que des de la FAO insisteixin que encara és "aviat per parlar de crisi". La sequera a Estats Units, Rússia i Ucraïna, els grans productors de cereals mundials, comença a fer estralls, sobre una base de mercat molt poc sòlida, com ja es va denunciar fa tres anys, entre uns altres, pel llavors president Sarkozy al si del G-20.

Certament, els aliments han d'enfrontar-se a uns moviments de fons que marquen una tendència a l'alça. Aquí haurien de citar-se l'augment de la població, la major demanda de làctics i carn per part de països emergents, el desenvolupament dels biocarburants, l'augment del preu del petroli... al costat d'unes terres cada vegada més explotades, menys productives i faltes d'aigua suficient en molts casos. De totes maneres, aquest equilibri precari es manté si no hi ha pel mig catàstrofes climàtiques, com l'actual sequera, incendis o inundacions... Quan això succeeix, davant el temor d'una pujada brusca del preu, alguns països productors tanquen fronteres i deixen d'exportar per prioritzar l'alimentació de la seva població, mentre que uns altres tracten de fer estocs. És el que va succeir, per exemple, amb l'arròs en el Sud-est Asiàtic en la crisi del 2008.

En aquest moment es produeix el primer embat que trenca l'equilibri i comença a moure cap amunt els preus, augmentant l'expectativa que els mateixos pugin encara més. No obstant això, malgrat la importància decisiva dels fenòmens naturals, no explicarien per si sols les fortes volatilitats i alces que apareixen als mercats. "No hi hauria crisi si no hi hagués especulació. No és l'única causa de la crisi, però l'accelera i l'agreuja. Avui vivim l'inici d'una crisi alimentària com la del 2008", assegurava fa uns mesos Olivier de Scutter, relator especial en l'ONU sobre el dret a l'alimentació.

Sobre l'especulació i els seus efectes reals en els preus s'ha discutit molt i les posicions estan enfrontades, des d'els qui la veuen necessària per donar liquiditat al mercat fins als quals l'acusen de tots els mals. Avancem que hi ha dos tipus d'inversió o especulació. Una, que és positiva i ajuda al fet que el productor pugui saber el preu al que se li pagarà el producte, mitjançant la utilització d'un contracte de futur. Aquesta és l'especulació comercial amb un producte físic darrere, que és necessària per donar liquiditat al mercat i ajudar a assegurar els preus al productor. Però des de la desregulació financera les coses han canviat i l'entrada de hedge funds, bancs d'inversió i tot tipus de fons al mercat agrícola ha canviat radicalment la situació, en penetrar amb molts diners en l'agricultura, buscant solament el benefici a curt termini amb la compravenda de contractes i operacions cada vegada més sofisticades. És l'especulació financera. El resultat final és clar. S'estima que abans de 1990, el nombre de contractes especulatius era petit, al voltant del 20% del total, mentre que ara suposen una xifra entre el 70% i el 80%, segons els productes.

Sobre aquest tema, en la passada crisi del 2008, la FAO —que no es distingeix precisament per ser molt crítica amb l'especulació— posava un exemple escruixidor amb el blat vermell a la Borsa de Chicago. Per cada dòlar invertit que tenia contrapartida del cereal, hi havia 2.000 que no la tenien. Aquest pot ser un exemple extrem, però no lluny li queda el que va ser airejat al juliol del 2010, quan el hedge fund britànic Armajaro es va fer amb 241.000 tones de faves de cacao, fent pujar el seu preu a màxims de 1977. El citat fons va arribar a posseir el 15% de les reserves mundials de cacao. Para què? Resulta evident. Però no fa falta anar tan lluny. En un ordre, per descomptat, molt més modest, probablement el lector haurà rebut alguna vegada una oferta de la seva entitat financera, animant-li a invertir en un fons de matèries primeres, qualificant-ho de més rendible, a la vista que la borsa i la renda fixa —les col·locacions tradicionals— porten anys molt poc lliurades a donar alegries als inversors.

Però la veritat és que l'espectacular pujada de preus agraris del 2008 va conscienciar a bona part del món desenvolupat sobre la barbaritat que suposa l'especulació alimentària. A Alemanya, per exemple, ha generat en els últims mesos una fortísima pressió popular —"No es juga amb el menjar!" era el lema de la oenegé Foodwatch— perquè la banca deixés d'invertir en matèries primeres alimentàries com si fossin un producte financer més. I fa un parell de setmanes, el Commerzbank —segon banc alemany— anunciava que abandonava la inversió en aquests productes, la qual cosa apunta la possibilitat que que tot el sector pugui seguir-lo. Encara que, ull!, els inversors més importants no són entitats alemanyes, sinó britàniques. Però... per alguna cosa es comença.

En cap moment pot oblidar-se que mentre una bombolla immobiliària o borsària causa danys materials molt importants a la població que la sofreix, una bombolla en l'alimentació genera una mica més: fam i mort a les zones més necessitades del món. Pensem que en un país com Espanya la despesa en alimentació suposa entre el 10% i el 20% del pressupost familiar, mentre que en moltes regions del tercer món pot arribar a suposar fins al 80% o el 90%. Una pujada de preus exagerada en un producte bàsic de la seva dieta suposa, doncs, per als seus habitants una condemna segura.

Per això, resulta inqüestionable des del punt de vista ètic, tractar de reduir i eliminar qualsevol especulació financera amb aquests productes. El problema és que es tracta de mercats molt opacs i ara com ara són molt difícils de controlar. Certament, en aquests mercats tan foscos no resulta fàcil destriar la inversió comercial de la financera i per això és obligat dotar-los, com a primer pas, d'una major transparència. Amb això no se solucionaria el problema de fons que és la tendència alcista dels preus dels aliments, però sí el de l'amplificació de la seva banda de fluctuació i de la volatilitat que sofreixen.

2-IX-12, J, Goula, lavanguardia