Paul Ryan lliberal? No, és un neocon més
Paul Ryan: l’estafa continuista
dilluns, 13 agost 2012, liberal.cat
Tots els indicis apunten que Paul Ryan (Wisconsin, 1970) formarà tàndem amb Mitt Romney –en condició de vicepresident– contra Barack Obama i Joe Biden. Tant els mitjans nord-americans com els de casa nostra se n’han fet ressò aquest cap de setmana. I immediatament han vingut les precipitades valoracions. El rànquing de qualificatius del candidat a vicepresident republicà l’han encapçalat, per aquest ordre, ‘ultraliberal’ i ‘neoliberal’. María Ramírez, corresponsal d’El Mundo a Nova York, fins i tot afirma: <‘La rebel·lió d’Atles’ d’Ayn Rand quan encara era un adolescent. El congressista diu que li agrada regalar per Nadal aquesta novel·la de 1957 de crítica social, sexe i política que demonitza la intervenció del Govern. I demana a qualsevol que treballi per a ell, encara que sigui becari, que llegeixi el llibre>>.
I arriben les preguntes, perquè, si fos així, seria tota una revolució en un país que porta dècades vivint esclau de l’estatisme i el col·lectivisme. És Paul Ryan un defensor a ultrança de la llibertat, amb tot el que comporta, com defensen els mitjans de casa nostra? La lectura d’Ayn Rand va influenciar realment en les idees que defensa el candidat a vicepresident republicà? El professor Xavier Sala i Martín defineix encertadament el liberalisme com aquell moviment que busca la llibertat “tant en la cartera com en la bragueta”. Anem a veure-ho, doncs, pam per pam.
El congressista republicà, catòlic convençut, és partidari de definir constitucionalment matrimoni com a unió d’home i dona, prohibint d’aquesta manera els matrimonis de persones del mateix sexe (i prohibint-los l’adopció). L’any 1999 va votar a favor de la prohibició del tractament mèdic amb marihuana. És contrari a la investigació amb cèl·lules mare. També va votar a favor de la construcció d’una tanca al voltant de la frontera mexicana. I contra les apostes a Internet. Veiem, doncs, que de llibertat en la bragueta, en els assumptes més allunyats de l’economia, ben poca cosa. Però tampoc en el camp més aviat econòmic. No debades, va aprovar els estímuls a la banca (TARP) –uns 192 bilions de dòlars– i els rescats de General Motors i Chrysler –uns 15 bilions de dòlars–. També va defensar i votar l’ampliació de 39 a 59 setmanes del subsidi per atur, l’expansió del programa Medicare i la subvenció de béns immobles. I podriem seguir amb el llistat.
Paral·lelament, Ryan també és un del grans defensors de la política militarista nord-americana. Aquella que defensa que els Estats Units han de ser els policies del món, i fer imposar la democràcia i els valors occidentals a cop de guerra i mort de civils. “Bom the world to democratize it“, que es diu amb sarcasme. És per això que no va voler investigar el seu company George Bush per les mentides sobre la guerra d’Irak (impeachment) i que s’ha oposat a la retirada de les tropes de l’Afganistan. Sempre s’ha mostrat a favor de desmesurats pressupostos en Defensa com la Defense Appropiations bill.
Tornem a la pregunta: Paul Ryan és liberal? No, és un neocon republicà més. Poc liberalisme en la cartera i nul liberalisme en la bragueta. Passi el que passi el novembre a les urnes, Estats Units seguirà sense ser un país lliure. Republicans i demòcrates vénen a ser les dues cares d’una mateixa moneda: el continuisme i el stablishment. Van deixar escapar el tren de la renovació que encapçalava el veterà Ron Paul i ho pagaran força car. Si els pares fundadors haguessin previst en què quedaria la cosa al cap d’uns segles, de ben segur s’ho haurien pensat dues vegades.