"Delació o compromís?", Salvador Cardús

Una punta de cigarret va encendre el foc d'aquest estiu a l'Empordà, de conseqüències ecològiques, econòmiques i paisatgístiques veritablement dramàtiques. La vella pràctica de falsificar el domicili per tenir avantatges il·legítims suposa la vulneració del dret fonamental de les famílies a l'elecció d'escola segons criteris objectius. L'incivisme als trens, per regular i abundant, causa molèsties sistemàtiques i posa en perill als que hi viatgen. I tal com recordava recentment en aquest diari el doctor Oriol Amat, segons Funcas, l'economia no declarada podria representar a Espanya el 24 per cent del PIB, amb una menys recaptació d'impostos d'uns 74.000 milions d'euros, import similar al dèficit anual del sector públic.

Abans de donar la meva opinió sobre el sentit d'aquestes peticions governamentals de col·laboració ciutadana, però, voldria parlar de les reaccions que ha provocat. Particularment, m'ha semblat molt significatiu el fet que els més escandalitzats, per una banda, mostressin una profunda desconfiança respecte de les intencions del Govern i la qualitat moral de les seves peticions, i que en canvi, per l'altra, encara li exigissin un més gran control sobre les nostres vides. És a dir, al mateix Govern que consideren que afavoreix la delació, que actua irresponsablement i que provoca l'enfrontament entre ciutadans, se li demana que posi un bomber a cada revolt de carretera, un policia a cada escola, un revisor a cada vagó de tren i, no cal dir, que multipliqui per deu els inspectors d'Hisenda.

Un bomber, un policia, un revisor o un inspector que, no cal dir-ho, en cas que posessin una denúncia, serien increpats per actuar de manera autoritària! Dic que la reacció és significativa i no sorprenent perquè, des del meu punt de vista, precisament assenyala la veritable dislocació social que explica la gravetat dels nostres comportaments incívics, inclòs el fet que Espanya no aparegui fins al lloc 31 -un lloc per davant de Botswana- dels països amb menys percepció de corrupció. És a dir, una reacció que mostra una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics. Però no tan sols això, sinó que tampoc no deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a què estem tan acostumats.

La meva opinió, doncs, és aquesta: la invasió progressiva de l'administració pública -i, en definitiva, de l'Estat- en les nostres vides, i l'excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics. En aquest trànsit hem acabat confonent l'espai públic -que hauria de ser de tots-, en l'espai de l'administració. (Ho vaig veure del tot clar el dia que un veí em va amonestar per escombrar la vorera de davant de casa, amb l'argument que ja pagàvem impostos i que ho havia de deixar fer a l'Ajuntament). Aquesta manca de compromís es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l'incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen. I s'expressa en la por a la confrontació necessària amb l'incívic.

Per si de cas, tothom té una bona bateria d'excuses -el perill de plantar cara, el sempre s'ha fet així, els rics encara pitjor, la inutilitat de denunciar...- que afavoreix la perpetuació de l'incivisme i de l'abús que, òbviament, sempre perjudica més al més feble.

Personalment, estic convençut de la inutilitat de posar més bombers, policies, revisors o inspectors si aquest no compten amb el respecte i el suport actiu de la ciutadania. És més: possiblement, si els que ja hi ha tinguessin aquest acompanyament, serien suficients i ens estalviaríem allò que realment ens hauria de preocupar: la imparable invasió de l'Estat en la nostra vida de cada dia i la seva obsessió per tutelar-nos, com si fóssim menors d'edat.

És per aquestes raons que em sembla fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l'hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l'exigència concreta d'un més gran compromís cívic.

22-VIII-12, Salvador Cardús i Ros, lavanguardia